Museu Marítim de Creta

Dissabte vaig manar cotxe durant un parell d’hores per acomiadar-me de la ciutat més guapa d’aquesta illa: Ηανιά (Chania o Hania).

A més de passejar-me pels seus carrers i gaudir dels seus colors, renous i silencis, vaig anar a veure el Museu Marítim de Creta.

L’exposició està dividida en una planta baixa dedicada a la relació de Creta amb la mar, ordenada de l’època més moderna a la més antiga, i d’una exhibició de closques i altres tresors marins (com un tauró dissecat). Aquesta part em va agradar bastant, malgrat que la vaig trobar en general massa bélica. La planta superior està dedicada pràcticament en la seva totalitat a aspectes bèlics, cosa que a jo no m’agrada especialment. Malgrat això, la reproducció del pont d’un destructor me va encantar (vaig jugar una estona amb el botonet de Morse fins que me’n vaig adonar que hi havia un cartell que deia “No tocar”), així com un parell de reproduccions de vaixells pesquers. Hi havia, a més, una exhibició dedicada a la batalla de Creta.

He de dir que el primer que vaig pensar és “oh, no, més rotllo bèlic, no!”, però al final vaig decidir entrar-hi i vaig descobrir una part de la història d’aquesta illa totalment desconeguda per jo.

No m’enrotllaré aquí amollant un monogràfic d’història cretenca, ja que no és ni d’enfora l’objectiu d’aquest blog, però sí diré que aquesta batalla va tenir lloc al maig de l’any 1941, quan les tropes alemanyes invadiren l’illa. No fa falta explicar que Creta ocupa una posició estratègica dins el Mediterrani i que el seu control és el que aquesta ocupació cercava. A la batalla, l’exèrcit alià estava format per anglesos, nord-americans, australians i nova zelandesos. A més, és clar, dels valerosos i braus cretencs, herois tant forts com la muntanya Psiloritis (no ho dic jo, ho deia el Museu)... La batalla va acabar amb la fugida d’aliats i refugiats cap a Egipte, via els ports del sud de l’illa.

Què voleu, aquesta història i, sobre tot, l’exhibició sobre ella al Museu, molt completa, clara, entretinguda i relativament objectiva m’han fet entendre una mica més el caràcter cretenc. I m’ha fet situar en el seu context clar alguns dels llocs i coses que he vist en aquesta illa: el Monestir de Moni Preveli al sud de l’illa (on els monjos varen ajudar als aliats i als refugiats), la multitud de monuments dedicats als caiguts (sobre tot en algunes zones concretes, com el Vall d’Amari i a zones del sud) o els cartells en grec i alemany a un poble al centre de Creta (del que ara no record el nom), que va quedar totalment devastat per les tropes invasores.

Aquesta illa ha tingut habitants i invasors de tot origen, com venecians o turcs, però tota aquesta història se’m fa molt llunyana, com per entendre-la realment o relacionar-la amb la Creta actual (excepte pels edificis que deixaren com a herència). En canvi, la història d’aquesta batalla em pareix suficientment recent com per situar-la en un context històric clar. I, què voleu, pensar en aquests tranquils i poc estressants habitants com herois i lluitadors valerosos, forts i defensors de la llibertat em fa sentir una mica més d'afecte per ells.

Multilingual blog // Blog plurilingüe

CAT: A partir d'ara, gràcies a la Generalitat de Catalunya i als botonets que podeu trobar aquí a la dreta, podreu gaudir de versions automàticament traduïdes del meu blog. No em faig responsable de males traduccions! Però sí que intentaré escriure més normalitzat per no embullar massa al traductor!

ENG: From now on, thanks to the Catalan Government and to the buttoms on the right you will be able to enjoy automatic translations of my blog. I am not responsible of bad translations! But I would try to write as normalized as possible not to mess the translator!

ESP: A partir de ahora y gracias a la Generalitat de Catalunya y a los botoncitos que podéis ver aquí a la derecha, podréis disfrutar de versiones de mi blog traducidas automáticamente. No me hago responsable de malas traducciones! Pero intentaré escribir lo más normalizado posible para no liar al traductor!

-A la foto, les meves lliçons de grec... encara no he trobat un traductor automàtic al grec modern! Si sabeu de qualcú...-

Bestioles (i IV)

Amb aquest post tanc el capítol de bestioles cretenques, on he xerrat tant de bestioles felines i canines com d'invertebrades.

Avui xerraré d’una bestiola que no forma part del meu dia a dia, ni tan sols la he vista amb els meus ulls, però trob que val la pena xerrar d’un animaló que l’altra dia (de pagès) varen veure uns col·legues d’aquí. Anaven en un veler, navegant entre Creta i Dia (una petita illa al nord) quan es trobaren amb això:

La bestiola (un monstre de l’espècie Mobula mobular) duia aferrat un ham i un fil que s’enfonsava fins a les profunditats marines, així que varen decidir gaudir d'un moment “Liberad a Willy”, cop podeu veure aquí:

Després el bitxo va continuar nedant feliç. Segons estimacions seves, devia fer uns dos metres i mig d’amplada. Jo els vaig veure dos dies després de què visquessin aquesta increïble experiència i encara estaven emocionats! No m’estranya, jo hagués flipat!

Els vídeos són de’n Gido i els podeu trobar al You Tube aquí, aquí i aquí. Els he reproduït amb permís de l’autor.

Aquí podeu trobar algunes fotos. Si quan entreu no estan en la pàgina principal, pitjau a “Crete November 2008”.

Esglésies

Fa ja un temps, vaig llegir a qualque banda que la única explicació de la baixa taxa d’accidents de circulació en aquesta illa, malgrat la seva diguem-li peculiar forma de conduir, ha de ser la intervenció divina, entenent com a intervenció divina el gran número d’esglésies que se troben repartides al llarg i ample de Creta.

No sé si això de la intervenció divina és una exageració o no, però lo que és indiscutible és l’elevadíssim número d’esglésies de tota mida, forma i color que et pots trobar en mig de ciutats, pobles, camps i muntanyes. Perquè una altra cosa no, però esglésies tenen per donar i regalar.

N’hi ha de petites i discretes, de grosses i sumptuoses, de pedra viva, blanques com la cal, amb sostres blaus, grocs o vermells, rodones o quadrades, ben comunicades o totalment aïllades, devora la mar o en mig d'olivars a la muntanya.

Com em va dir la meva germana quan va estar per aquí: "És impossible que les fotografies totes!". Jo ho he intentat. Més o menys. Aquí en teniu una petita mostra.

Comença el meu darrer cap de setmana en aquesta illa...

Bestioles (III)

Ja he xerrat per aquí de les bestioles felines i les bestioles invertebrades que envolten el meu dia a dia cretenc. Avui toca xerrar de bestioles canines.

Na Marsha és la cussa de’n Dimitris, un dels veïnats dels apartaments on visc. Han estat vivint durant tot l’estiu aquí, però tot d’una ha arribat Novembre han tornat a la ciutat. Na Marsha és un cussa tan guapa com pardala: sempre, sempre, sempre em lladra com si fos la primera vegada que en veu. No em reconeix després de tant de temps vivint aquí. En qualsevol cas, lladra molt però és molt bona al·lota: de fet, Na Maria/Blanqui, la moixa, fa el que vol amb ella. Al principi li tenia por però Na Maria és més llesta que Na Marsha i ha aprés allò de “perro ladrador, poco mordedor”, així que ja sap que pot fer el que vulgui i passar per on vulgui. Com a molt, es guanyarà un lladruc, res més!

Hi ha altres 2 cans que habiten la zona d’apartaments, però no tenc fotos: un molt simpàtic, però que tenen tot el dia aferrat (ara que ha arribat la tardor, també deu haver tornat a la ciutat amb els seus amos) i un altre sense amo que es passeja per allà i sempre em rebia movent la coa i demanant mimitos (exactament com na Maria). Curiosament, aquest ca i na Maria són bon amics.

A la zona de l’institut, hi viuen aquestes tres bestioles que podeu veure per aquí. Lis encanta lladrar i perseguir als ciclistes (jo vaig haver de canviar la ruta d’arribada al centre per por de què em fessin caure) i de vegades també als cotxes, sobre tot els caps de setmana. Però també lis encanta tirar-se al sol hores i hores. I no lis agrada gens ni mica que lis facin fotos! Es varen emprenyar molt quan lis vaig fer aquestes...

Los "cretos" me siguen confundiendo

Ja sabem que això és una illa.
Ja sabem que és bastant difícil sortir-se d'una illa involuntàriament.
Ja sabem que tots els camis condueixen a Roma.
Però... no podrien ser una mica més clars amb els cartells?

Sí, els cretencs em confonen. I em sorprenen!

Arrib a aquest encreuament i em trob dues opcions (pitjau a la foto per veure-la més grossa):
1. Iraklio, tot recte, 45 km.
2. Iraklio, cap a l'esquerra 36 km.


Òbviament, he anat cap a l'esquerra. Però... ¡no hay atajo sin trabajo! Òbviament, m'he equivocat! La meva carretera era l'altra. Gir en mig de la carretera i cap l'altra banda.

Arrib a Kastelli i em trob això:


1. Iraklio, cap a la dreta, 36 km.
2. Iraklio, cap a l'esquerra... 36 km!

He tirat cap a l'esquerra, no sé perquè (yo es que soy así de chula) i 200 m més endevant m'he adonat que m'havia tornat equivocar. Un altre gir en mig de la carretera i cap a l'altra banda.

Però bé, sempre és millor trobar-te els cartells anteriors que no aquest altre:

M'encanta aquesta illa (i no és una ironia).

Los "cretos" me confunden

Un dels avantatges que té viure a una illa és que és bastant difícil sortir d’ella de manera involuntària. Et pots perdre per carreteres, donar voltes i voltes però tot d’una veus la mar, saps que per allà l’illa s’acaba i millor vas cap a una altra banda. I que no t’has sortit de l’illa. Així i tot, no és trivial això d’orientar-se a una illa com Creta. Bé, una manera infalible és mirant les plaques solars, perquè aquí, tothom té plaques solars (tan caòtics en algunes coses, tan avançats en altres), fins i tot al cutre-complexe de cutre-apartaments on jo visc:

Les plaques solars estan totes orientades cap al sud, així si te perds, sempre tens una pista!

Però, en general, en una illa tan grossa no basta sabre si vas cap al nord o cap al sud. La següent opció són, és clar, els mapes. Per jo, el principal problema dels mapes cretencs és que no sempre reflecteixen la realitat: te’n vas feliçment per una carretera suposadament principal i de cop, te trobes amb això:


O sigui, carretera en construcció. "Ai, què bé!", penses, "què folklòric que és això". Com que no saps què fer, fas el que fan els locals: continuar tranquil·lament:

Segueixes cap endevant i ja et trobes amb això:


Això ja acollona una mica... I si realment la carretera acaba de cop? I si els mapes menteixen i aquí NO hi ha una carretera?

De vegades, has d'esperar que acabin de fer la carretera i, en aquesta illa, les coses tenen el seu propi ritme, és clar ("sigá, sigá"):


Òbviament, els mapes no reflecteixen les (nombroses) obres que hi ha en curs, però crec que els que els varen fer li varen posar molta imaginació.

Però a tot t'acostumes i el dia que et trobes un semàfor en mig d’una carretera de muntanya ja penses "Oh, què és de guapo això!". I tampoc no li dones molta més importància.


Per tant, vist els inconvenients dels mapes, la darrera opció és fer cas dels cartells, escrits en grec o en transcripció a l’alfabet llatí. Quan comences a entendre una mica les lletres gregues, te n’adones de què això de transcriure de l’alfabet grec al llatí no és, ni molt menys, una ciència exacta. Exemple: Χανιά, que en Greeklish s’escriuria Xania, normalment apareix transcrit com a Chania, però també es pot trobar com a Hania o fins i tot (en una de les meves guies) com La Canea. Altre qüestió és perquè alguns cartells estan transcrits i altres no, com se decideixen els noms de quins pobles es transcriuen i quins no? Els que no es transcriuen són llocs censurats pels no greco-parlants?

De vegades, però, els cartells t'embullen més que t'ajuden, perquè si et trobes això:


i vols anar cap a la ja citada Chania, cap a on vas? 1 km serà el responsable de la decisió que prenguis? (Òbviament, als mapes les dues carreteres surten dibuixades igual, cosa que no vol dir absolutament res).

O si vols anar a Palaiochora i et trobes això:

cap on tires? Quatre quilòmetres marquen la diferència?

L’altra dia, arribant a la mateixa Palaiochora, un cartell senyalava “platja” cap a la dreta, just devora d’un altre que senyalava “platja” cap a l’esquerra. És clar, tot té una explicació en aquesta illa, i és que Palaiochora es troba en una petita península amb dues platges paral·leles, el que passa és que una és de pedra i l’altra d’arena. Aaaah!

Per tot això, de vegades, els cretencs em confonen. Però jo sóc més forta!