He tornat

Després de passar-me pràcticament deu dies a l’altra banda de la mar, al seu extrem més nord oriental, on ja ni tan sols es diu Mediterrani, he tornat.

Deu dies a una ciutat entre dos mars, entre dos continents, entre dues (o moltes més!) cultures.

I en aquest deu dies, he treballat, he passejat, he fet fotos, he rigut, he pensat.

I, sobre tot, he deixat de banda la meva realitat, el meu dia a dia, la meva rutina estimada. He oblidat totes les feines pendents que havia de fer (i, òbviament, no he fet). I no ha passat res.

I, en tornar, m’he hagut d’enfrontar a robes usades per rentar, habitacions brutes per arreglar, feines noves que assolir, i tasques pendents per acabar.

Quan me’n vaig anar, era final d’estiu. Ara és començament d’hivern.

Està molt bé això d’anar-se’n, partir. Però també està molt bé això de tornar, regressar.

Sí, he tornat!

A la foto, feta meva, posta de sol a Istanbul. En vendran moltes més, de fotos.

L'increïble cor minvant

El meu cor està minvant.

A poc a poc.

Ho noto, ho sento.

Cada cert temps, quan s’ha d’enfrontar a certs esdeveniments més o menys tristos, més o menys decepcionants, es contreu una
micona. Un poc, un poc.

I, a la vegada que es contreu, pel mateix procés de deshidratació (o de desamorització) les cèl·lules que formen les seves membranes externes, s’eixuguen i es tornen més dures, més resistents. Més impermeables.

I així, el meu cor, a poc a poc, cada vegada és més petit, més dur, més inaccessible.

On acabarà la història del meu increïble cor minvant?

A la foto (que no té absolutament res a veure), raïms colorits.

D’un bosc de ginkgos (i d’altres vegetals)

Sincerament, quan fa quasi 10 mesos vaig recollir llavors de Ginkgo biloba en els jardins d’un monestir italià, no pensava que això donaria per tant. Perquè ja he contat que estic com a boja amb el meu meravellós ginkgo, que fins i tot ha superat l’atac de cucs psicòpates.

Doncs bé, ara el meu ginkgo té dos germanets petits (dels que ja vaig escriure aquí quan encara eren només unes petites llavors germinades), que ja estan creixent feliços i sans, un devora d’altre.


I no només això. Les dues llavors prometedores de les que ja vaig parlar, estan germinant! Què és això? Si seguim així en un parell de mesos tindré un petit i meravellós bosquet de ginkgos. Oh, quina felicitat... Un bosc de ginkgos...


No puc dir el mateix el julivert. És la segona planta de julivert que agonitza. Ja no sé què fer.


Afortunadament, els meus (i recentment adquirits) mini-pensaments me fan oblidar els petits fracassos vegetals als quals m’he d’enfrontar.



M’estic aficionant massa a les plantes. Hauré de crear una etiqueta només per elles?

"Un pequeño cambio" de Josh Gordon i Will Speck

Ja fa dies que vaig veure aquesta pel·lícula i, sincerament, pensava que ja havia escrit sobre ella. Però no!

És la història d’una dona (Jennifer Aniston) que decideix tenir un fill tota sola per a sorpresa del seu neuròtic i pessimista amic (Jason Bateman). Per això decideix triar un donant “perfecte” i, quan aconsegueix el seu objectiu, deixa la gran ciutat per viure una vida més tranquil·la. Set anys després, retorna amb el nin i retorna la seva amistat amb el amic neuròtic que, sorprenentment, connecta meravellosament amb el petit.

És una peli entretinguda, sense ser la típica per riure tot el temps, perquè et fa pensar i reflexionar i (malgrat alguns tòpics tan tòpics com increïbles) té alguns moments molt interessants, com la festa d’inseminació o l’aniversari del nin. És una peli que està bé, no et xapes de riure, ni surts relaxat de tant de riure, sinó amb una sensació entre dolça i amarga que no està malament, però tampoc entusiasma. Està bé, però no és per tirar coets. Ah, en Bateman m’encanta i els secundaris, genials (Jeff Goldblum també m’encanta!).

Rentar amb afecte

L’altre dia, me’n vaig comprar una camiseta (moníssima i baratíssima) i la seva etiqueta deia això:

És a dir:

Lavar com cuidado.
Lavare con attenzione.
Lavar con cariño
Le laver avec grand soin.

Així, en quatre idiomes.

Vos heu fixat en la poesia de la versió castellana?

Lavar con cariño.
Rentar amb afecte.

No és sublim? Tres paraules. Un poema. Una filosofia de vida.

I què me deis del dibuix?


Extraordinari. Simplement extraordinari.

Com seria el món si tots, tots féssim tot, tot amb més afecte? Com serien les nostres feines, les nostres relacions, el nostre dia a dia? Com seria?

Ja és divendres, després d’una setmana llarga i dura.

Ja és divendres, i fa sol.

Ja és divendres, ja és cap de setmana. Tracteu-lo amb afecte.

"La evolución de Calpurnia Tate" de Jacqueline Kelly

Fa uns dies, em varen fer una enquesta telefònica sobre hàbits de lectura. Normalment, quan rebo una cridada al telèfon fixo, els qui criden són de companyies de telèfon oferint increïbles ofertes que sempre intento evitar amb un “No, no tinc Internet. No, no tinc ordinador”. L’altra dia, pensava que era una cridada d’aquestes però era una enquestadora i, malgrat la meva primera intenció va ser penjar (estava cuinant), el tema m’interessava lo suficient per perdre una estona. Entre les moltes coses que em varen demanar va ser per quins motius triava els llibres que comprava. M’enumeraren un llistat i havia de triar tres, per odre. La meva tria va ser aquesta: 1. Per la temàtica; 2. Per l’autor i 3. Per la portada.

Idó aquest llibre el vaig comprar, a Barcelona, per dues d’aquestes tres coses: la portada em va cridar molt l’atenció (és fabulosa, la combinació de colors i la quantitat de dibuixets que hi ha inclosos a les branques és genial) i em va agradar la història.

Estiu de 1899. Fentress, Texas. La protagonista del llibre, la Calpurnia Tate del títol, és una nina alegre i curiosa d’onze anys que viu amb la seva família, pares i sis germans, envoltada de pacanes i plantacions de cotó. Aquell estiu, començarà una peculiar relació amb el seu padrí, un home major que passa gran part del seu temps en un cobert convertit en laboratori o investigant pels voltants de la casa familiar. Gràcies a ell, na Calpurnia començarà a sentir ànsia de coneixement, es tornarà observadora amb el seu entorn natural, aprendrà què és el mètode científic, qui es Charles Darwin i la màgia i incertesa de la ciència. I també haurà de lluitar contra les convencions socials i per les seves idees, esperances i il·lusions.

Aquest llibre m’ha encantat. És d’aquest llibres que per una banda no aturaries de llegir i per una altra no voldries llegir perquè no s’acabés mai. Tot d’una acabar-lo, vaig tenir ganes de tornar a començar. M’encanta l’esperit curiós i caparrut de la seva protagonista, la serenitat del seu padrí, els caràcters variats i divertits dels seus germans, la seva peculiar mare i els mil i un personatges que envolten el dia a dia d’una nina que, malgrat essent la única al·lota de la seva família (o precisament per això) lluita durant la seva pre-adolescència per conèixer i descobrir quin és el seu lloc al món.

M’encantaria ser capaç d’escriure un llibre com aquest.

Perquè, a més d’ésser un llibre entretingut i amè, intel·ligent i divertit, on se planteges coses molt interessants, sobre la cerca d’un mateix, del propi camí, del propi futur, feminista en el millor dels sentits, comunica moltes idees científiques i mostra la ciència com lo que realment hauria de ser: una forma de veure la vida, d’entendre el món i (perquè no?) de gaudir del temps lliure. Aquest llibre m’ha reconciliat amb la ciència, m’ha fet recordar perquè m’agrada i perquè m’hi dedico. Ha estat tornar a descobrir la màgia de la incertesa, de fer-te preguntes i cercar respostes que, sense dubte, te duran a més preguntes, l’ànsia de coneixement, la necessitat de sabre què i perquè, el goig de plantejar hipòtesis i ser capaços (o no) de demostrar-les. Aprendre i conèixer. Potser hagi en el món qualque cosa més fascinant que això?

Per cert, podeu llegir les primeres pàgines d’aquest llibre aquí. Però vos ho recomano sencer.

Plantes

- No sabia que t’agradaven tant les plantes.
- Jo tampoc.

Amb les plantes me passa com amb el púding: mai no he sentit cap tipus d’atracció, però darrerament, m’entusiasmen. Són dos fenòmens estranys i quasi paral·lels que s’han donat darrerament a la meva vida.

Mai no he estat una persona especialment amant de les plantes. A casa dels meus pares sense n’hi ha hagut, però mai no lis vaig prestar especial atenció. Record als darrers anys de la carrera haver fet unes pràctiques d’una assignatura de plantes i haver-les gaudit bastant, especialment quan ens les vàrem poder dur a casa una vegada acabades les pràctiques. Record un parell de tomatigueres que ens varen donar un bon grapat de tomàtigues. Quina il·lusió!

Les meves primeres experiències més personals varen estar amb uns potus que una companya de feina em va trasplantar, perquè em feia il·lusió tenir qualque planteta a la feina. Crec que no va ser fins al quart o cinquè intent que un d’ells va sobreviure i va créixer tant que ara són dues plantes: una actualment dona alegria al meu despatx i l’altre ocupa un lloc privilegiat al meu menjador.


El que sí que m’han sobreviscut han estat els cactus. Un d’ells, des de fa un any (o més, no me’n record) m’alegra cada cert temps amb una floreta. Increïble! Fins i tot, aquest estiu me va donar tres floretes de cop, quin alegria.


Durant aquesta primavera-estiu, vàries plantes m’han alegrat el dia a dia: em feia peculiar il·lusió cuidar-me d’elles i veure-les créixer. Estic especialment orgullosa dels pebres que m’ha donat una planta que ha sofert una plaga de bitxets ben emprenyosa. Però, així i tot, he tingut un parell de collites interessants. Això sí, el bot que vaig pegar en trobar un cuc enorme i repugnant dins un dels pebres és històric.


I, amb la tendència de florir que tenen les plantes a casa, veure l’aloe florit ja quasi ni va ser una sorpresa, però sí que va ser ben curiós.

Una altra planta que m’ha fet molta il·lusió veure créixer és el gira-sol. En realitat eren tres plantes: una mostradora (la de la foto) i les altres dues feien bastant pena, perquè les seves flors tenien poquíssims pètals. Sincerament, eren bastant penosos. Sento debilitat pels gira-sols, malgrat un camp de gira-sols morts pot ser la cosa més trista del món.


Però si hi ha una planta que és la meva súper-debilitat és sense dubte el meu ginkgo, del que ja vaig contar la seva història aquí. Ara mateix, el meu ginkgo té un aspecte bastant decent, tenint en compte que ha sofert la mateixa plaga que va afectar als pebres i que va acabar amb la (traumàtica per jo) amputació d’una de les seves quatre primeres fulles i danys considerables en altre. Però crec que sobreviurà: ha tret tres fulles noves, així que tinc moltes esperances.


El meu amor pel ginkgo es va veure incrementat l’altre dia quan vaig decidir revisar les llavors que encara tinc germinant a la gelera. Quina sorpresa em vaig dur quan vaig trobar dues de ja germinades! Quina alegria! La meva família de ginkgos es va incrementant. Encara tremolant, vaig plantar les dues llavors i creuar els dits, esperant que creixin tan bé com el seu germà major. I estat creixent, a poc a poc, però ja hi ha dos tallets tímids al diminut cossiol on els vaig plantar. D’aquí a poc tindré tot un bosc de ginkgos! De les 4 llavors que encara tinc a la gelera, una té un aspecte bastant trist, dues crec que són ben prometedores i la quarta té el mateix aspecte que el dia que la vaig agafar. Ja veurem.


Ara també tinc en marxa unes tomatigueres obtingudes a partir de les llavors d’una tomàtiga que em vaig menjar fa temps. No tenen mala pinta tampoc, malgrat les vaig plantar massa tard. Però qui sap. No serien les primeres tomatigueres que sobreviuen tot un hivern illenc.