Llocs abandonats

Me fascinen igual que m’aterren els llocs abandonats.

Sé que hi ha gent (com podeu veure aquí i aquí) que es dedica a anar-hi i, sense tocar ni modificar res, fer fotos d’edificis que anteriorment varen ser útils com a fàbriques, cases o hotels i que, a dia d’avui, no són més que restes abandonats. Fins i tot hi ha un club.

Hi sento fascinació perquè, en general, la gent que s’hi dedica a fer fotos, fa coses espectaculars, bellíssimes i no puc menys que admirar-les (i admirar-los) totalment.

Hi sento terror perquè em fan veure lo fútil que és tot, l’estreta línia que separa la utilitat de la inutilitat, la vida de la mort.

Ja he xerrat vàries vegades (aquí i aquí) de lo molt que em va atreure en el seu dia l’antiga base militar abandonada de Gournes, a Creta. Durant quatre mesos hi passava cada dia, anant i tornant de la feina, ja que aquesta estava situada ben en mig de tot l’abandonament. Em fascinava veure els edificis, plens d’arbres que hi creixien envoltant-los i dins ells. Em fascinava descobrir les seves antigues funcions: boleres, discoteques, parcs de bombers, fins i tot hotels. Em fascinava el variat ús que la gent d’allà en feia dels edificis abandonats. Però mai, mai, mai no vaig tenir coratge d’entrar en els seus interiors, per descobrir-los més i intentar fer qualque foto interessant. M’aterrava.

He anant descobrint els seus interiors gràcies a gent que sí que ha tingut coratge d’entrar i fotografiar-los, com terrorkitten, del que ja vaig parlar per aquí. Em pareix fascinant sabre que vaig viure durant quatre mesos a un parell de centenars de metres d’aquests llocs tan màgics i increïbles i que no vaig ser capaç de descobrir-los per jo mateixa. La covardia em podia.

Quan fa només uns mesos vaig tornar per allà, em vaig proposar tornar-hi i ser més valenta, inspeccionar més sobre aquests meravellosos i misteriosos edificis abandonats, però entre cans salvatges que pul·lulaven per la zona, gitanos més o menys perillosos que vivien per allà i activitats no sé si legals o il·legals que la gent aprofita per desenvolupar-hi, no vaig ser capaç de fer-lo.

Oh, com m’agradaria ser més valenta!

En qualsevol cas, m’he de conformar i agrair a gent com terrorkitten de fer i compartir fotografies meravelloses, no només de la base abandonada sinó d’altres molts de llocs de Creta. Perquè no sé si a altres bandes hi ha tant d’edificis abandonats per tot arreu com a Creta, no sé si allà era jo particularment sensible o què, però vaig trobar que allà hi ha havia no molts, sinó moltíssims. De fet, tot té com un aire de degradació, deixadesa i abandonament, fins i tot els llocs habitats. De fet, als apartaments on jo hi vivia, hi havia una piscina buida, abandonada. Allà, a Creta, no pots evitar trobar-te cada dos per tres en mig de qualque cosa abandonada (una base militar, un hotel, un restaurant).

L’altre dia, unes fotos d’un hotel abandonat no fa tant em posaren els pèls de punta. I encara més quan vaig llegir que l’hotel encara té una pàgina web, on pots fer les teves reserves. L’abandonament que presenta és escarrufant. Vull dir, encara hi ha els telèfons, papers, llibres de registre o de comptes,... Hi ha gairebé de tot. Com si un dia, simplement, ningú no hagués anat a fer feina, i no hagués tornat a pensar en anar-hi. Què mou a la gent per abandonar edificis? Què ens mou per deixar buits, fóra vida llocs on abans es vivia, es gaudia, s’estimava o es menjava?

Suposo que una raó és que deixen de ser funcionals, que deixen de complir la funció que complien. Com, per exemple, l’antiga base militar de Creta.També pot ser perquè deixen de ser útils, com hotels que deixen de ser rendibles pels seus propietaris i, el més barato és simplement deixar d’utilitzar-los.

Una altra raó és que els seus habitants desapareixen sobtadament i no hi ha ningú que se’n pugui (o vulgui) fer càrrec. Vaig veure un exemple d’això mateix en el meu propi barri, quan l’amo d’una autoescola va morir inesperadament i allà va quedar el seu local, degradant-se a poc a poc.

Qualsevol d’aquestes raons em posa els pèls de punta.

Perquè, per damunt la fascinació que hi sento cap a aquest llocs i obviant la part més terrorífica que (per jo) lis acompanya, trobo que no hauríem de deixar que res quedés abandonat. Sé que és absurd, i difícil, però a jo, aquests llocs abandonats em provoquen una sensació de tristor infinita, molt, molt desagradable. Fins i tot per damunt el terror. Fascinació i tristor. Serien les dues paraules que definirien els meus sentiments. Rehabilitar, reutilitzar, aprofitar, arreglar, reconstruir, ressuscitar. Sé que seria més difícil que simplement deixar morir els edificis, però quan els edificis moren, moren una mica també els seus antics habitants, o el que queda d’ells allà.

De vegades, quan veig les fotos de terrorkitten, sento por de trobar-me una de la meva antiga casa cretenca o de qualque lloc on jo hi vaig estar, que vaig conèixer viu i que ara s’està morint. Igual que penso en els meus llocs més o menys habituals, que poden acabar degradant-se i morint, com ho està fent l’antic estadi de futbol del RCD Mallorca que hi ha al meu barri, que he vist en tot el seu esplendor, que he vist degradant-se i que, espero, veuré renéixer de les seves pròpies cendres en algun temps.

Diuen que l’ésser humà crea, destrueix i oblida. Què trist.

Avui la banda sonora la posa Jorge Drexler, “Todo se transforma”. Estaria bé poder aplicar això també als llocs abandonats.



I les fotos, fetes durant meu exili cretenc, les poso jo.