Referències istanbulenques

Durant els meus dies per mars istanbulenques, no vaig poder evitar tornar mentalment una i una altra vegada a dues referències, una literària i l’altra cinematogràfica.

La referència literària és la “Trilogía de los Trípodes” de John Christopher, que va fer les meves delícies quan era pre-adolescent i que vaig (gustosament) rellegir fa dos anys, durant el meu exili cretenc. Sí, és estrany que una ciutat com Istanbul em faci pensar en uns llibres de ciència ficció, però és que totes i cadascuna de les vegades que durant els meus dies a Istanbul vaig veure o escoltar [*] una mesquita (és a dir, pràcticament cada dia), venia a la meva ment la imatge de les immenses i descomunals Ciutats dels trípodes descrites per John Christopher. Tot d’una vaig poder, vaig consultar l’edició electrònica dels llibres que encara tinc al meu ordinador, cercant la descripció exacta que en fa.

Torres i agulles de metall, segons conten, envoltades d’una gran muralla.

Aquesta és la primera referència que se fa a les seves increïbles i gegants Ciutats daurades.

El que va veure la Ciutat primer ens avisà i els altres vàrem intentar mirar, empenyem-nos uns als altres. S’aixecava a l’altra banda de les ruïnes: un cercle d’or mate que s’aixecava contra l’horitzó gris, coronat i cobert per una enorme bombolla de cristall verd. La Muralla tenia una altura tres vegades superior a la d’un Trípode; era llisa, sense fissures. Tot el lloc, malgrat descansava sòlidament damunt terra, pareixia estar estranyament deslligat a aquesta.

Curiosament, les descripcions que jo recordava eren més detallades de les reals (fruit, suposo, de la meva imaginació) i, ben pensat, les Ciutats dels trípodes no es pareixen tant a les mesquites istanbulenques, però la fascinació i majestuositat d’aquelles és perfectament extrapolable a aquestes. Perquè sí, les mesquites són fascinants i majestuoses. Immenses en la seva magnitud. Elegant en les seves siluetes. Misterioses en els interiors. Els minarets retallats sobre el cel ennigulat, perfils allargats i punteguts, en clar contrast amb les seves cúpules rodones quasi perfectes són fascinants. La seva altura i grandesa, la seva immensitat són majestuoses. Des d’un punt de vista purament arquitectònic i poètic, m’han entusiasmat. Em sentia com els humans protagonistes dels llibres de Christopher, un diminut ésser viu totalment desbordat davant les magnituds de les Ciutats dels trípodes.

La referència cinematogràfica és, òbviament, “Un toque de canela”, de la que ja vaig escriure per aquí en la meva darrera revisió [**] (també fa dos anys, també a Creta, casualment). Si veure aquesta pel·lícula a mars cretenques va tenir un sentit especial, recordar-la durant els meus dies per Istanbul va ser inevitable. Els carrers, la gent, les converses, les persones, les històries, els colors, les imatges, les llums, les ombres. No tornaré a parlar aquí de la fascinació que sento per aquesta peli, però crec que visitar aquesta ciutat m’ha permès entendre més no només la pel·lícula, sinó en general tota la història d’aquest indret al Mediterrani oriental que freqüentment oblidem o, pitjor encara, ignorem. L’oncle del protagonista li diu “He après que, a la vida, hi ha dos classes de viatgers: els que miren el mapa per traçar una nova ruta i els que senzillament es miren al mirall. Els que miren el mapa són els que se’n van, els que es miren al mirall són els que retornen”. Jo segueixo mirant mapes.

A les fotos, mesquites i espècies.

[*] Perquè, de vegades, les mesquites les escoltes, però no les veus, com ja em va passar quan vaig estar per Xipre (bé, en realitat escoltes els muetzins que canten a oració).

[**] Millor dit, en la meva penúltima revisió, perquè la darrera va ser la setmana passada: vaig sentir una inevitable necessitat de tornar a veure-la.