dissabte, 6 de setembre del 2008

"Un toque de canela" de Tassos Boulmetis

“Un toque de canela” és una peli que vaig veure per casualitat fa un temps per la tele. És una peli contada en tres temps, com un dinar: els primers plats, els segons i els postres. Tres temps que són també tres fases de la vida de Fanis, un grec que viu la seva infantessa a Estambul/ Constantinopla per després ser deportat a Grècia (a Atenes), on viu la seva juventut i edat adulta fins que torna a una Estambul actual, tan diferent i a la vegada tan igual com la que ell va conèixer.


És aquesta una peli que parla de menjar, de cuinar, de sentiments, de família, de vida, d’història, d’una història personal marcada per una Història (així, en majúscules) que es converteix en un personatge més de la peli, amagat com a secundari, però amb una importància principal.


Veure aquesta pel·lícula aquí té un sentit especial. Ja he conegut alguns grecs que m’han contat històries parescudes a la de Fanis, vides totalment agermanades amb el poble turc, avantpassats d’aquí i d’allà, arbres genealògics amb un origen tan variat i tan mesclat com es podia esperar en un poble tan mesclat i que ha passat per tantes mans com aquest. No m’agraden les pel·lícules històriques, però les contades així, amb la Història com un personatge més, em pareixen fabuloses.


Una altra cosa que m’encanta és el tema culinari a la peli. Veure receptes típiques d’aquí, menjars que fins i tot jo he preparat i ingredients típics que trob al mercat té un altre sentit ara. Se’m fa especial. La importància del menjar en les relacions, la importància de la cuina en els esdeveniments importants. Tot això queda ben reflectit en aquesta història.


I per damunt (o per davall) tot aquest menjar i tota aquesta Història, la vida de Fanis. La seva és una història com tantes altres. Una cerca de la felicitat. Però, que no és això el que cercam tots?


M’ha encantat veure totes aquestes lletres gregues en a peli. I ara que intent aprendre grec, esbrinar el significat del títol m’ha mostrat una grandiositat curiosa. El títol grec es "ΠΟΛΙΤΙΚΗ κουζινα" .La primera paraula tota en majúscules, la segona no. Com està en majúscules, no fa falta accentuar-la, per tant, es pot pronunciar de dues maneres: politikí kousina o polítiki kousina. La primera significa “cuina política”. La segona es refereix a la cuina practicada pels grecs d’Estambul, “cuina de la Poli”, seria la traducció. La Poli, la ciutat, és com els grecs li diuen a Constantinopla, a Estambul. Un títol màgic, totalment interpetrable, per a una pel·lícula màgica.

divendres, 5 de setembre del 2008

Coses que no entenc

Per què li posen a 2 localitats molt properes noms tan parescuts com Gournes i Gouves, provocant confusions freqüents?


Per què dins la mateixa illa hi ha tant de pobles amb el mateix nom? De moment, ja he comptabilitzat 2 Gournes, 2 Kastelli i 2 Anapoli. I segueix...


Per què no hi ha millors comunicacions entre el nord i el sud de l’illa?


Per què el signe d’interrogació (?) en grec és un punt i coma (;)?


Per què no aturen d’arribar avions en tot el vespre? Què és que ningú no dorm en aquesta illa? Ah, i perquè només veig arribar avions i no en veig sortir cap? On van a parar tots els avions que hi arriben?


Per què hi ha per tot tantes piscines buides, sense aigua en ple estiu?


Per què al HCMR els lavabos de dones estan a la dreta i els d’homes a l’esquerra a la planta baixa, i el contrari al primer pis?


Per què les carreteres secundàries apareixen totes iguals en els mapes, tant si estan asfaltades com si realment són camins de cabres o pistes forestals?


I, el més important de tot, per què no arreglen d’una vegada l’antiga base militar de Gournes?


La foto, un ase amb poblet al fons, al sud de Creta.

dimecres, 3 de setembre del 2008

"Doctor en Alaska"

Aquesta és una sèrie de televisió que em va tenir enganxada a les sessions golfes televisives de La 2 durant els 90. Ara, gràcies a les novetats tecnològiques, estic revisant els vells capítols que em varen enganxar, i descobrint alguns que, en el seu moment, me’n vaig perdre.


Northern Exposure”, en el seu títol original, és una rie singular i meravellosa, que conta les peripècies de Joel Fleischman (genial Rob Morrow), d’un metge jueu a prop de la trentena, que es veu obligat a abandonar la seva Nova York natal per exercir la medicina a Cicely, un poble perdut d’Alaska. El gran contrast entre la seva vida habitual i la nova, i les relacions amb i entre els habitants de Cicely són el fil conductor d’aquesta sèrie, que en el seu dia va ser ben maltractada per la televisió.


Normalment, quan segueix una sèrie sempre hi ha qualque personatge pel qual sent predilecció. Curiosament, en aquest sèrie eren molts els personatges que m’enganxaven, començant pel mateix doctor i seguint per Maggie O’Oconell (Janine Turner, la casera de Fleishman amb la qual manté una curiosa relació amor-odi) o Chris Stevens (John Corbett, el ex-convicte, poeta i locutor radiofònic de la ràdio local). Shelly, Holling, Ed, Ruth-Anne, Marilyn i fins i tot Maurice són tots personatges curiosos i entranyables, que encaixen a la perfecció i fan d’aquesta sèrie un puzle inoblidable.


Quan vaig veure per primera vegada aquesta sèrie, essent adolescent, em pareixia inexplicablement fascinant. Ara, molts d’anys després, quan ja tenc l'edat d'alguns dels protagonistes, encara la trob igual de genial i, malgrat em puc sentir més o menys identificada amb algunes de les seves històries, els sentiments que tenc en front a ells són bàsicament els mateixos que ja tenia en el seu moment. I és que aquesta sèrie és màgica i el pas del temps no es nota gens. Probablement perquè tracta temes universals, amor, amistat, confusió, dubtes, sentiments, inseguretats, vida, mort, aïllament,... però des d’una òptica aparentment senzilla i simple, com si la complexitat de les coses fos inexistent, que fa de cada capítol una petita joia.


Malgrat sempre he volgut ser com O’Connell (vital, independent, idealista –malgrat el seu punt d’incertesa i inseguretat-) crec que ara mateix em sent més identificada amb el Dr. Fleischman: de cop i volta vivint en un món que no és el meu, envoltada de gent que no entenc massa i tractant de sobreviure el millor possible. Les diferències, però, també són clares: jo no he vingut aquí forçada, estic intentant gaudir de la meva estada el màxim possible des del primer moment (a Joel li costa capítols i capítols) i aquí no fa tant de fred, je, je, je. Malgrat això, vos puc assegurar que la fauna que m’envolta és ben curiosa, també. I els esdeveniments surrealistes que m'envolten (alguns dels quals ja he comentat aquí i aquí) podrien donar per escriure una història tan surrealista com alguns dels capítols d’aquesta sèrie.


Per desgràcia, m’he quedat ja sense capítols, en la meitat de la tercera temporada. Oh, llàstima... els he d’aconseguir...

dilluns, 1 de setembre del 2008

La niña y la pelota

Ara que setembre ja és aquí, que la “vuelta al cole” està aquí devora, que pareix que la tardor s’apropa i que la gent comença a amagar els banyadors (no, no, no!!!), ha arribat el moment de recordar un dels esdeveniments que han marcat l’estiu: els Jocs Olímpics.

No he escrit massa sobre ells aquí, només un post per a un esport que, per primera vegada ens ha donat una medalla olímpica, però això no vol dir que no els hagi seguit, de forma més o menys (ir)regular, sobre tot via internet, incloent ràdio. Com que ja s’ha escrit i xerrat tot el que s’havia de escriure i xerrar sobre ells, poca cosa més afegiré. Només que és un plaer escoltar, malgrat sigui només 15 dies cada 4 anys, informació esportiva que no impliqui només futbol. I que, si els jocs fossin cada menys temps que 4 anys, perdrien la seva gràcia, il·lusió i emoció.

Com a punt i final dels Jocs, deixaré aquí els enllaços les cunyes que la cadena SER ha utilitzat com a auto-propaganda del bon fer dels seus comentaristes. (per cert, en falta una -"la china coge el arco"-, però no trob l'enllaç) Què voleu?, aquestes cunyes m’han fet somriure molt durant aquest dies d’estiu (que encara no ha acabat, eh?), així queden, en homenatge a tots els medallistes, els que han anat i no han guanyat i els que ni tan sols varen poder anar. I a tots els que fan esport i se’n dediquen professionalment, pel seu esforç diari que en la majoria dels casos, mai (o quasi mai) es veu recompensat.

Ja queden menys de quatre anys pels propers Jocs...

BARCO

PASITO OTRO PASITO

EL RUSO

LA NIÑA Y LA PELOTA

CHINO-COREANO