“Un toque de canela” és una peli que vaig veure per casualitat fa un temps per la tele. És una peli contada en tres temps, com un dinar: els primers plats, els segons i els postres. Tres temps que són també tres fases de la vida de Fanis, un grec que viu la seva infantessa a Estambul/ Constantinopla per després ser deportat a Grècia (a Atenes), on viu la seva juventut i edat adulta fins que torna a una Estambul actual, tan diferent i a la vegada tan igual com la que ell va conèixer.
És aquesta una peli que parla de menjar, de cuinar, de sentiments, de família, de vida, d’història, d’una història personal marcada per una Història (així, en majúscules) que es converteix en un personatge més de la peli, amagat com a secundari, però amb una importància principal.
Veure aquesta pel·lícula aquí té un sentit especial. Ja he conegut alguns grecs que m’han contat històries parescudes a la de Fanis, vides totalment agermanades amb el poble turc, avantpassats d’aquí i d’allà, arbres genealògics amb un origen tan variat i tan mesclat com es podia esperar en un poble tan mesclat i que ha passat per tantes mans com aquest. No m’agraden les pel·lícules històriques, però les contades així, amb la Història com un personatge més, em pareixen fabuloses.
Una altra cosa que m’encanta és el tema culinari a la peli. Veure receptes típiques d’aquí, menjars que fins i tot jo he preparat i ingredients típics que trob al mercat té un altre sentit ara. Se’m fa especial. La importància del menjar en les relacions, la importància de la cuina en els esdeveniments importants. Tot això queda ben reflectit en aquesta història.
I per damunt (o per davall) tot aquest menjar i tota aquesta Història, la vida de Fanis. La seva és una història com tantes altres. Una cerca de la felicitat. Però, que no és això el que cercam tots?
M’ha encantat veure totes aquestes lletres gregues en a peli. I ara que intent aprendre grec, esbrinar el significat del títol m’ha mostrat una grandiositat curiosa. El títol grec es "ΠΟΛΙΤΙΚΗ κουζινα" .La primera paraula tota en majúscules, la segona no. Com està en majúscules, no fa falta accentuar-la, per tant, es pot pronunciar de dues maneres: politikí kousina o polítiki kousina. La primera significa “cuina política”. La segona es refereix a la cuina practicada pels grecs d’Estambul, “cuina de la Poli”, seria la traducció. La Poli, la ciutat, és com els grecs li diuen a Constantinopla, a Estambul. Un títol màgic, totalment interpetrable, per a una pel·lícula màgica.
