Un atemptat, dos morts

Avui pensava escriure sobre un llibre. O tal vegada sobre el meravellós concert de Miguel Bosé d’ahir. Però uns malvats m’han fet canviar de plans.

Tampoc no tinc molt que escriure, però això de què matin a dues persones sense cap motiu a menys de 20 quilòmetres de ca teva, te fa pensar. Però el que està clar és que no podem deixar que aquesta mala gent ens destrossi la vida. Per això, avui aquest blog està de dol, però a partir de demà tothom tornarà a la normalitat, perquè ha de ser així.

Hi ha coses en aquest món que no entenc. I el que ha passat avui és una d’elles.

“Harry Potter and the half-blood prince” de David Yates

Mai, mai, mai no hagués dit que diria això que diré a continuació sobre una pel·lícula de HP: m’ha decebut. Una mica, sí, però m’ha decebut!

No és un fet nou que sóc fan incondicional de la saga Harry Potter, tant dels llibres com de les pelis. De fet, qui és capaç de comprar un llibre de HP en un idioma que no coneix si no és un fan total?

Sí, m’agrada HP. Malgrat facin pel·lícules decepcionants com aquesta, l’adaptació del sisè llibre, seguiré sent fan de HP. I, està clar, em segueixen agradant les coses que ja vaig dir que m’agradaven sobre aquestes pelis (i que no repetiré ara). Però...

... no entenc perquè una història tan llarga i tan interessant hagi quedat reduïda a un entreteniment tan pla. Sí, pareix que aquesta peli se l’han presa com un mer tràmit entre tota la saga anterior i el darrer llibre, que per lo vist seran dos pel·lícules. Una altre decepció: el llibre 6 té molta més història, és molt més llarg i molt més interessant que el llibre 7, però l’han convertit en una peliculeta on realment no passa res interessant. En canvi, el llibre 7 és més curt, per jo li sobren la meitat dels capítols i així mateix en faran dues pelis... Buh! Està clar, la majoria dels que anem a veure la peli ja hem llegit el llibre, per tant a nosaltres no ens basten finals sorprenents, on morin personatges importants. No, senyor. Volem més. Ja sabem el que passa i com passa. Només ens ho han de contar de manera que ens emocioni.

Ja fa molt de temps que vaig llegir el sisè llibre i, la veritat, no me’n record molt, però sí que n'estic segura d’una cosa: passaven moltes més coses, era molt més emocionant, el darrer capítol em va fer plorar (i l’han eliminat de la peli!), no se’m va fer gens llarg i es contava més sobre el misteriós príncep del títol! Perquè, què aporta l’afirmació final de “I am the half-blood prince”? Res, absolutament res!

No val. Està molt malament que facin això. Els fans de HP han crescut i, els que ja érem grandets des del començament, volem més! Com ja he dit, hi ha moltes coses que m’agraden d’aquesta sèrie, visualment aquesta peli és fantàstica, insuperable, però aquesta vegada he notat una falta de química entre alguns personatges que m’ha sorprès (negativament), malgrat les suposades hormones adolescents. De fet, els personatges són menys ells mateixos que mai.

A aquesta pel·lícula li falta passió. És, simplement, una part més d’una maquinària (la saga HP) que funciona perfectament, una peça preciosa de rellotgeria, d’un rellotge fabulós, que l’han feta perquè encaixi a la perfecció i que faci la seva funció. I prou. No té l’emoció, la passió, la fantasia que, crec jo, tota peli de HP hauria de tenir. O sí, tal vegada sí la té, però no és suficient. Repeteixo, volem més!

Així i tot, vaig gaudir de la peli bastant, però és cert que cada vegada pensava que amb la següent escena, al següent moment, tot tornaria ser fabulós, tot seria magnífic i tornaria sortir del cinema bocabadada. Idó no.

Llàstima.

Menys mal que sempre ens quedaran alguns personatges que, tot d’una apareixen en escena, fan que la peli guanyi molt. Com per exemple, Snape. O Luna. I podria dir el mateix de Dumbledore, però des de què canviaren a l’actor que l’interpreta (per motius més que justificats, és clar!), no és lo mateix.

Sempre ens quedarà confiar en les següents pelis. O revisar les velles. O, especialment, rellegir els llibres.

“El frío modifica la trayectoria de los peces” de Pierre Szalowski

Aquest és el tercer llibre que vaig comprar durant el darrer Sant Jordi (els altres dos ja els he llegit i comentat aquí i aquí). El vaig comprar perquè m’agradava la portada (plena de peixets) i m’agradava el títol. Què voleu, tot el que té relació amb l’aigua en general (i la mar en particular) m’atreu irremediablement.

La trama no pot ser més senzilla que això: una gran tempesta de gel cau damunt la ciutat canadenca de Quebec i modificarà, de manera inevitable, la vida d’alguns dels seus habitants, igual que el fred modifica la trajectòria d’uns peixets que viuen en un aquari i que són l’objecte d’estudi d’un matemàtic rus. La història està contada des del punt de vista d’un nin d’11 anys que està a punt de veure com el matrimoni del seus pares es desfà, envoltada de tota una sèrie de personatges ben curiosos i entranyables. No sé amb quin em quedaria, tots tenen el seu puntet graciós i, fins i tot màgic.

Aquest és un llibre bell, preciós. Al principi em pareixia tan fred com la tempesta protagonista del llibre, però els darrers capítols són fabulosos, no podia deixar de somriure mentre els llegia. M’ho he llegit en un plis, llàstima que no durés més.

En qualsevol cas, no puc pensar en una situació menys adequada, estiu, sol i calor, per llegir un llibre la trama del qual es desenvolupa quasi totalment sota una gran tempesta de gel en fredes terres canadenques.

Aquí podeu veure el tràiler del llibre. No sabia que els llibres tinguessin tràiler. Mai no t’aniràs a jeure sense aprendre una cosa nova.

Reflexions per a la tornada

Sé que he escrit una i mil vegades que no tornaria a xerrar sobre Creta. Però no ho puc evitar.

Aquest dies fa un any que vaig partir cap a terres cretenques.

Un any. Ja.

Moltes coses han passat en aquest temps. Els quatre mesos passats per allà han marcat probablement un abans i un després de la meva vida, però em resulta curiós com he canviat jo. No sóc la mateixa que vaig partir cap a Creta, ni sóc la mateixa que era a Creta. És com si els temps pre-cretencs i els temps post-cretencs m’haguessin convertit en una nova jo. Una nova persona que es nega a viure la vida estressant i totalment feina-depenent que vivia abans però que tampoc és la persona serena i tranquil·la que vaig ser allà.

Idó ara, qui sóc?

No ho sé!

Enyoro la meva vida pre-cretenca perquè abans tot estava molt clara feia feina i molta feina. I poc més. Aquella vida tenia les seves coses bones i dolentes, però m’agradava.

Enyoro la meva vida cretenca perquè allà feia el que volia quan jo volia. Crec que va ser durant aquells quatre mesos quan la meva veritable “jo” va sortir d’on fou que estigués amagada.

I què hi ha de la meva vida post-cretenca?

Fa un any que vaig partir. Fa vuit mesos que vaig tornar.

Vuit mesos estranys. Poc més d’un mes de feina i quasi set mesos d’atur. Un atur ple de feines, menjades de cap i intents de tirar cap endavant feines pendents.

I ara, comença una nova època, una nova fase: demà retorn a la feina.

Quatre mesos després d’haver tirat els papers, em tornaré a incorporar a una nova feina, a la meva vella feina.

I què sento?

Res. O res clar.

Per una banda, felicitat, tornar a l’acció, tornar a tenir mil coses al cap, mil feines pendents, mil hores de treball.

Per una altra part, peresa, de tornar a estressar-me, de tornar a discussions, reunions estranyes, responsabilitats no sempre desitjades.

I, en mig de tot això, cap on vaig? Qui sóc?

Ni idea.

Em sent una mica com fa un any: tot comença de zero. Tot el que passi a partir d’ara no té res a veure amb el que ha passat fins ara. Quina por, enfrontar-me a tantes coses noves; quin entusiasme, enfrontar-me a nous reptes.

Mai res serà com abans. Quina peresa començar de zero, quina alegria poder escriure la meva vida de bell nou, a partir de demà.

L’any va començar com una fulla en blanc, plena de coses per escriure. Demà, per jo, tot torna a començar de bell nou. L'any nou començarà un 23 de juliol.

La foto, als jardins de s’Hort des Rei, amb el mòbil. Se m’ha romput la càmera de fotos. Ja ni en tinc això!

“Geronimo Stilton en el Reino de la Fantasía” d'Elisabetta Dami

Sí, m’he llegit un llibre per nins, i què?

Geronimo Stilton és un ratolí i també és el nom del protagonista d’una sèrie de llibres per nins escrits per una escriptora italiana, Elisabetta Dami, però firmats sempre amb el nom del ratolí.

I què fa una persona (més o menys) adulta com jo llegint un llibre com aquest? Doncs passar-m’ho genial!

Hi ha nombrosos llibres per nins de Geronimo Stilton, però no els vaig descobrir fins al darrer Sant Jordi quan, pegant una ullada a les seccions infantils amb una amiga que sí que té menuts a qui comprar llibres infantils, em va contar el gran èxit que tenen les històries d’aquest ratolí.

Amb llibres així els nins ho tenen fàcil per enganxar-se a la lectura. És un llibre divertit, fantàstic, ple de mons i personatges irreals i ple de dibuixos, colors i fins i tot olors! Malgrat això dels olors no deixa, per jo, de ser una cosa anecdòtica, trobo que tenir entre les meves mans un llibre visualment tan fantàstic, d’aquest que pots mirar (i llegir) una vegada i una altra sense cansar-te, no deixa de ser un privilegi. Malgrat aquest sigui un llibre per nins.

Però no només és un llibre guapo, és entretingut i imaginatiu, que inclou una gran part de ésser màgics de la literatura fantàstica, a més de ser un llibre molt positiu i alegre. Una monada.

Tampoc ara no em posaré a comprar-me i llegir tots els llibres de Stilton com si tingués 10 anys, però ja tinc a casa la segona part d’aquest llibre, que forma part d’una sèrie d’especials d’aquest ratolí. I en compraré la tercera, és clar!

Patis de Palma (Ciutat Baixa)

Fa ja uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una de les Rutes dels Patis de Palma que la Conselleria de Turisme ha organitzat durant els mesos de juny i juliol. De les dues rutes possible (Ciutat Alta i Ciutat Baixa), vàrem anar a visitar els patis de la Ciutat Baixa, sense cap motiu especial.

Varen ser un parell d’hores molt interessants. La guia ens explicava històries i anècdotes que anaven més enllà del “aquest casa es va construir a l’any piticlín...”, cosa molt d’agrair. Trobo que és més agradable escoltar història amena que història estrictament numèrica. Vull dir, quin sentit té conèixer dates i llocs històrics si no coneixes els esdeveniments propis d’aquell temps o el seu dia a dia o les seves vivències més quotidianes?

Però feia calor, molta calor! Era interessant i entretingut, vaig tirar un parell de fotos i vàrem passejar i riure. Està bé fer qualque cosa diferent de tant en tant!

Temps apàtics

En temps d’apatia, el millor que se pot fer és deixar passar la vida per davant teu i esperar que arribin temps millors.

Que arribaran.