"Volveremos a Venecia" de Luis del Val

Aquest és un dels llibres sobre Venècia que he estat llegint simultàniament durant les darreres setmanes (de l’altre ja vaig escriure per aquí), a més de ser el llibre que oh, sense voler, me’n vaig deixar oblidat a casa quan vaig partir cap a terres lisboetes.

El vaig comprar al poc de tornar de la mar veneciana, encara enlluernada per la bellesa d’aquella ciutat i tot d’una vaig veure la seva portada, amb una imatge del pont de Rialto damunt el gran canal i el mascaró de la proa d’una gòndola vaig sabre que el compraria. Després vaig veure que el seu autor era Luis del Val, del qual m’encanten els seus comentaris radiofònics (i la seva veu) i la compra ja estava totalment decidida. Finalment, vaig llegir l’argument (cosa bastant important en un llibre!) i aquí ja vaig dubtar una mica: no en parlava ni de costat de Venècia. Però al final el vaig comprar.

No m’ha entusiasmat massa aquest llibre, principalment per la seva temàtica. Trobo que és un llibre molt bo, està molt ben escrit, la història és interessant i complexa i els personatges són interessants. Però la temàtica, el món del dret, la judicatura, la part política no m’agraden. M’ha passat una mica el mateix que em va passar amb "Million Dollar Baby" de Clint Eastwood: puc admetre que la pel·lícula és bona, però com inclou una temàtica que no m’agrada (el món del boxeu), no em va agradar.

També he de confessar que he sentit certa empatia (que no antipatia) amb la seva protagonista, Licia, una jove que s’ha passat els anys més importants de la seva joventut estudiant per arribar a ser jutgessa, després de sofrir un dur cop durant la seva adolescència. No, jo no vaig cap a jutgessa, però sí que sé el que és passar-se vacances i caps de setmana tancada a casa per motius professionals. De totes maneres, tal vegada m’hauria de sentir més identificada amb la seva millor amiga: se diu com jo i ha estudiat el mateix que jo. En qualsevol cas, ha estat inevitable observar amb molta curiositat el que passa en la vida de Licia després d’aconseguir els seus objectius, quasi com un oracle del que (tal vegada?) em passarà a jo. I la veritat, no m’ha agradat massa, malgrat inclogui una relació tan apassionant com il·lícita.

En general, crec que el llibre destil·la una dosi de pessimisme que ha influït molt en la meva opinió. Insisteixo, quan penso en la història crec que està molt bé, el llibre és bo i està ben contat. Però el record que tinc està empanyat amb una neblina grisa que no sé molt bé com explicar. Probablement no ha estat culpa del llibre, sinó de jo mateixa, però m’ha semblat un llibre gris.

Ah i sí, surt Venècia, però poc, molt poc. I m’han semblat unes aparicions tristes, molt tristes.

Curiosament, el mateix dia que vaig acabar aquest llibre, vaig veure una pel·lícula per la tele ambientada en Venècia: “Un amor secreto” de Bobby Roth. Una peli romanticona però on apareix una Venècia lluminosa, colorida i meravellosa, tal i com jo la recordo. I on, a més, apareix Janine Turner, la meravellosa Maggie O’Connell de “Doctor en Alaska”. Qui no ha volgut ser com ella?

Bé, crec que ja tinc bastant de Venècia per una temporada!