De músiques, disfresses i premis

Aquest cap de setmana ha estat ben complet: una actuació, una ballada, un atac marujil, Sa Rua i els Premis de l’Acadèmica de Hollywood (o sigui, els Òscars de Jolivú). Un cap de setmana que ha desembocat en un dilluns estrany, amb son i poques ganes de fer qualque cosa més que no sigui jeure al sofà. I això que fa dos dies que fa un sol meravellós (suposo que per contradir el meu post anterior...) que s'ha d'aprofitar.

He gaudit molt sonant i també ballant, també vaig gaudir molt durant el meu atac marujil de diumenge dematí, no només perquè vaig posar dues rentadores, sinó perquè les vaig posar simultàniament (oeoeoeoeeeeee, el súmmum del plaer marujil!). Oh, i feia un sol perfecte que em va fer sentir la reina del marujeo mentre estenia la roba... Això sí, em sentia una mica malament perquè pensava... "per un diumenge que fa bo, no em convindria sortir a prendre l’aire?". Però no, quan jo tinc un atac marujil (i ja feia un parell de dies que ho veia venir) no hi ha res que eviti que em posi a fer net i cuinar com una boja. (Per cert, que vaig fer una moussaka deliciosa).

He de confessar que odiï el carnaval i tot el que l’envolta: disfressar-se, fer l’indio, passar-t’ho bé com a obligació. No, el carnaval no és, ni d’enfora, el meu fort. Em deprimeix, en fa sentir malament. Deu ser, com a mínim, frut d'un trauma infantil. No ho sé. Però enguany, fent un esforç sobrehumà (i declinant gentilment l’oferiment de la Congregació de les Germanes de Sant Obama de sortir amb elles) vaig anar en qualitat de fotògrafa. Vaig riure, almenys vaig riure. Però també em va deprimir veure nins emprenyats perquè no lis agradava la seva disfressa, pares emprenyats perquè els nins feien barbaritats i gent que, en general, posava cara de "jo què nassos faig aquí!". Que sí, que em pareix molt bé que la gent faci l’indi però m’estimo més quedar-me al marge i simplement gaudir de tirar fotos. Parlant de fotos, no va ser el meu millor dia. M’he adonat que no m’agrada fotografiar persones desconegudes. Cadascú té les seves manies.

I, per acabar, nit d’Òscars! Crec que no havia vist mai la cerimònia en directe, durant els darrers (15?) anys, només l’escoltava per la ràdio (això és ser friki i tot lo demés són cuentos!) però enguany vaig agafar els trastos i vaig pedir asil temporal en la casa campera de la meva germana i allà vàrem gaudir d’un vespre diferent i divertit. Enguany, ni quinieles ni res, l'objectiu era simplement gaudir de la gala. I del presentador, Hugh Jackman, jo que no donava quatre duros per ell (fins ara no m'entusiasmava massa) i em va encantar. I els premis? Què més dóna qui va guanyar si ens ho vàrem passar bé!

La foto, una carrossa colorida ahir a Sa Rua de Ciutat.

Primavera que no llega, primavera que no lleeeeeeega

No sé si el fet de ser signe de foc té qualque relació, però està clar que sóc una persona d’estiu.

L’hivern és per jo un període llarg, fred i fosc que només té sentit per dormir hores i hores ben abrigada en un llit calentet. Per a jo, és la única cosa bona de l’hivern. Els dies són malaltissament curts, els vespres inexplicablement llargs, el fred se’t fica als ossos i els músculs estan encartonats. Tothom vesteix robes fosques (perquè?) i tristes i pareix que la successió de vespres llargs té com a finalitat una nit eterna.

Els dies solejats de l’hivern són com una petit oasi en mig del desert. Igual que quan comencen a allargar-se els dies o quan apareixen els primers ametllers florits. “Hm, ja s’ensuma la primavera!”, pensem tots. I no, encara queda molt d’hivern per davant, però almenys és un respir.

Enguany, però, vivim un hivern sense final. Probablement no és l’hivern més fred de la història, però quasi ho sembla. Els dies se’m fan eterns i pareix que no podem gaudir de dos dies seguits de sol. Pluja, fred, vent, núvols. És curiós, perquè amb l’arribada del bon temps tampoc estic del tot feliç ja que sóc al·lèrgica a la primavera [*], però haver de prendre anti- histamínics és un símbol de que l’estiu ja està més a prop!

Fa poc mes de tres mesos que no em fic a la mar i ja friso de tornar-hi!

[*] Realment sóc al·lèrgica al pol·len de les gramínies (molt) i de les oleàcies (poc), però dir que sóc al·lèrgica a la primavera sona més poètic.

“La elegancia del erizo” de Muriel Barbery

Em varen regalar aquest llibre fa casi 2 mesos, pel meu aniversari, cosa que em va encantar. M’encanta comprar i regalar llibres, però també que me’ls regalin (enguany, els Reis no hi pensaren!). Em va fer gràcia el títol i la portada. També la descripció dels dos personatges principals: una nina molt intel·ligent i una portera que amaga un secret, totes dues habitants d’un edifici elegant a Paris. Com que hi sentia molta curiositat, tan prest com vaig acabar el que llegia en aquell moment, vaig començar aquest.

La veritat és que al principi anava una mica perduda amb aquest llibre contat a dues veus (la portera i la nina), no perquè fos a dues veus, sinó perquè no sabia ben bé amb què em trobaria. Però unes pàgines després em vaig enganxar a aquesta història alhora senzilla i complexa, alegre i trista, meticulosa i (aparentment) espontània.

Malgrat el final no em va semblar apropiat (un final massa amarg per a una història dolça), després de pensar-lo una estona vaig arribar a la conclusió de què si no fos aquest, quin altre final era possible? Ben pensat era el millor final. L'únic coherent per què una història tan linda no acabés sent massa increïble o massa real. Crec que té molt de mèrit que un mateix llibre et faci riure i plorar en només un parell de pàgines i, malgrat sigui només per això, trobo que és un llibre molt, molt recomanable. He gaudit molt amb ell!

Diuen que en faran una peli basada en el llibre... Sent curiositat, molta!

Fotos amb càmeres prestades

Ara que m’he posat (més o menys) en serio a intentar aprendre a fer fotos decentment, pensant en diafragmes i velocitats i no només en imatges, m’he adonat de lo poc que sé de fotografia i el perquè d’alguns petits moments desesperants que vaig sofrir a Creta quan la foto planejada no sortia com tocava o quan no podia evitar l'excès de lluminositat cretenca.

Fer fotos amb una càmera compacta té moltes avantatges: pots dur la càmera sempre damunt, pots fer milers de fotos i et basta una mà per fer la foto (cosa que va molt bé quan, per exemple, vas conduint...). Però també té moltes desavantatges, com que no sempre pots controlar el que sortirà o que el zoom no és suficientment potent.

A Creta, durant els caps de setmana que em dedicava a recórrer la illa i gaudir-la, vaig fer milers de fotos. Freqüentment, em trobava amb la impotència d'estar davant d'un moment meravellós, d’una fotografia potencialment bellíssima i no poder treure-li, amb la meva càmera compacta, tot el suc que el moment es mereixia. Això em passava especialment quan volia fotografiar detalls o als darrers moments del dia, quan la càmera no era suficient per captar la poca llum ambiental que quedava. Suposo (i espero) que amb el temps m’acabaré comprant una càmera “bona”, però de moment, intento aprendre i gaudir de fer fotos amb càmeres prestades.

A la foto, el meu monstre marí favorit, en una de les (moltíssimes) fotos que ahir li vaig tirar. És un sant, no es mou gens ni es queixa!

Hasta un reloj parado...

"Hasta un reloj parado marca la hora bien dos veces al día." ("Doctor en Alaska". Capítol 3.11: "Lugar: Cicely")

Convencionalismes

Ahir, devers les sis i mitja de l’horabaixa, tenia gana. Molta. Vaig pensar “ara soparia i tot”. Però és clar, les sis i mitja de l’horabaixa no són hores de sopar, així que em vaig fer un pa amb oli petit amb formatge, per aguantar fins a l’hora de sopar.

Aquest fet tan simple i absurd m’ha fet pensar en quant diferents són les meves vides mallorquina i cretenca. Si hagués estat a Creta i a les sis i mitja de l’horabaixa hagués tingut ganes de sopar... doncs hauria fet el sopar i hauria sopat. Així de simple, així de senzill, així de lògic, sense plantejar-me res.

Però no, aquí he de mirar el maleït rellotge per comprovar si puc fer el que vull fer quan ho vull fer, o si he d'esperar que sigui el moment adecuat per fer-lo, malgrat ja no ho vulgui fer!

Quin rotllo això dels convencionalismes.

A la foto, una finestra a una ciutat màgica, Hania o Chania o La Canea, o sigui Χανιά, a Creta (on sinó?).

Ametllers en flor

Qualsevol excusa és bona per fer fotos d'ametllers florits.

Ja arriba la primavera? Deu meu, quin hivern tan llarg. I tan fred!

La foto, feta avui dematí al Parc Bit, un lloc tan tranquil i relaxant que quasi, quasi semblava un jardí zen.

"Next" de Michael Crichton

Vaig trobar per casualitat aquest llibre a un aeroport, mentre matava el temps esperant un avió que no arribava, degut a una vaga no declarada. Feia poc més d’un mes que Michael Crichton havia mort i encara recordava la sorpresa que m'havia produit la inesperada notícia (1). Una mica com a homenatge i suposant que era el darrer llibre que havia escrit, vaig comprar-lo.

M’agraden els llibres de Crichton, especialment els de ciència-ficció. Suposo que el fet que fos científic (metge) li donava una visió diferent a un escriptor “comú” i l’impulsava a investigar i a crear històries irreals bastant creïbles o almenys probables. Per jo, “Esfera” és una de les millors històries de ficció científica que he llegit mai.

Fa un temps, abans que el canvi climàtic fos la (pràcticament) única notícia de caire científic que circulava pels mitjans de comunicació, la manipulació genètica era el tema (científic) de moda. “Next” tracta sobre aquest tema, sobre les seves possibles conseqüències i sobre totes les qüestions ètiques que planteja. I ho fa mitjançant diferents històries, unes millors que altres, unes més reals que altres, unes més interessants que les altres, amb nombrosos personatges que es creuen i tornen a creuar (o no). M'ha parescut un llibre interessant i entretingut, en ocasions massa asèptic, amb un llenguatge de vegades molt fred, quasi científic. Això sí, les opinions finals de l’autor sobre l’enginyeria genètica (acompanyades d'un bon munt de referències bibliogràfiques) ben valen una llegida.

M’ha fet gràcia que per damunt de la reflexió que (inevitablement) et planteges quan llegeixes un llibre com aquest, el que més m’ha fet pensar és la influència que els mitjans de comunicació tenen sobre el món en general i la ciència en particular. A dia d’avui, pareix que l’enginyeria genètica no interessa a ningú (fora de l’àmbit purament científic, vull dir). En canvi, tot és canvi climàtic. Què vendrà després?

(1) {Notícia que, com moltes altres, sempre recordaré amb un “jo era a Creta quan va passar això”}.

"Australia" de Baz Luhrmann

Mig any sense anar al cinema... quina barbaritat! Crec que en tota la meva vida no havia estat tant de mesos sense anar-hi. O tal vegada sí.

Però... quina emoció, això d’anar al cinema! Llàstima que arribés una mica marejada (ara me mareig en cotxe??) i se’m llevessin les ganes de menjar crispetes, que sinó hagués estat perfecte!

I, per començar la meva nova vida cinèfila (bien!), un peliculón: Australia. O això en deien...

Però és que clar, quan te diuen que ens trobem davant una pel·lícula en la línia de “Lo que el viento se llevó” (Gone with the wind) ja t’esperes la pera limonera. I no. Ni és pera ni és limonera.

He decidit no posar a parir la peli perquè em cau bé na Kidman, em cau bé el director i en Hugh Jackman... no em cau del tot malament (no té el cap massa petit per tant de múscul aquest home?).

I perquè també té coses que m’han agradat, és clar!

Coses que no s’han de fer quan filmes una superproducció:

- Prendre’s la peli a catxondeo: com al principi, que pareix que no se la prenen en serio ni ells mateixos, fins i tot amb un punt d’exagerar els tòpics que defineixen als protagonistes

- Creure’s que la peli farà història: hi ha un parell d’escenes de “Ei, feis-lo bé que estam fent una mega-arxi-súper-osea-producció!”

- Matar un secundari cada deu minuts. Tots sabem que els secundaris estan per morir-se i donar glòria als protagonistes, però tampoc ha de parèixer això “Diez negritos”... qui morirà ara?

- Fer-nos (intentar) creure que un dels protagonistes mor a meitat de metratge. Que no, que no ens ho empassem!

- Fer que el prota masculí, matxote i sexy (?) plori: no, senyor, els metro-sexuals sensibles no tenen cabuda en una super-producció!

- Fer que el dolent sigui tan dolent que fins i tot se carregui a un altre dolent. Mira que era dolent...

Igual és que m’estic tornant insensible. Igual és que duc massa temps sense anar al cinema. Igual és que m’estic fent gran. Però la peli tampoc no és per tant.

Però he d’admetre... que m’ho vaig passar molt bé. Que és una peli visualment molt agradable, entretinguda, bastant bé estructurada i que et fa passar una estona ben bona. Els actors ho fan bé, el nin és una monada, té qualque moment semi-màgic curiòs, els paisatges són esplèndids i ben segur que guanyarà un parell (mallorquí) de premis. Que igual es mereix i tot... com que no he vist massa pelis darrerament, no puc comparar.

Any Nou

L’Any Nou és com una fulla en blanc, com un llençol acabat de rentar, com un nadó amb oloreta de colònia suau, com un camí que saps on comença però no saps on et durà.

L’Any Nou és també, usualment, un dia per dormir ressaques després d’una nit eterna. O de gaudir d’un dematí tranquil, totalment nou i esplèndid (plogui o faci sol) mentre la resta del món dorm.

L’Any Nou és un calendari ple de fulles noves, una agenda plena de planes en blanc, una vida plena de dies per descobrir.

L’Any Nou per jo és, enguany, el meu primer dia d’atur, un atur estrany, ple de feines per fer, articles per escriure, tesi per acabar i projectes personals per assolir.

L’Any Nou és el que vols que sigui. I molt més.

Benvingut siguis, 2009!

Foto feta a un paradís (*), un diumenge de tardor fa dos mesos, amb més de 20º de temperatura.

(*) Elafonissi (Creta)