A Raixa

Feia molt de temps que volia anar a veure aquesta finca mallorquina. N’hi havia sentit parlar molt. Recordo l’època quan la va comprar el Ministeri de Medi Ambient i el Consell de Mallorca, quan hi havia veus que deien que tal vegada estaria millor en mans privades... No ho sé, no en tinc ni idea, però el que està clar és que el fet que sigui “pública” et permet fer coses com la que vàrem fer nosaltres: visitar-la de franc.

Sento certa debilitat per aquest tipus de finques. Darrerament, he tingut l’oportunitat de visitar la finca del Galatzó i la de Planícia i, sincerament, en tot dos casos varen ser molt bones experiències. També he de dir que en ambdós casos les visites tenien altres objectius (una jornada d’anellament d’aus en el primer i un testing fotogràfic al segon), per tant vaig veure les finques una mica col·lateralment, però havia sortit tan entusiasmada que pensava que lo de Raixa seria suprem.

I no.

En primer lloc, la gent va allà a veure la finca. I la finca és un edifici antic, que han restaurat. I prou. Personalment, no em va agradar massa la mescla de materials antics i moderns que s’ha fet, però és clar, l’objectiu de Raixa és fer-la un lloc on fer feina. O sigui, que l’objectiu és donar-li un caire pràctic a una cosa que en té molt d’històric i artístic, però poc de pràctic. I, admeto que això no és gens fàcil. És una llàstima. A jo el que em va agradar tant de Galatzó com de Planícia és la part més abandonada, aquesta falta de modernitat i restauració. Ja he dit qualque vegada que m’agraden els llocs històrics que em transmeten qualque cosa, que em deixen sentir (de qualque manera) l’esperit de totes les ànimes que han passat per allà. Raixa no em va transmetre res. Excepte el seu safareig, que em va parèixer tan màgic com enorme, tota la resta em va deixar bastant indiferent.

Això sí, la famosa escalinata és magnífica i estic ben segura que si hagués pogut passejar pels seus jardins encara sense restaurar (i tancats al públic), hagués trobat la màgia d’aquest lloc magnífic, però és el que té fer una cosa pública: tots la volem veure, tots volem veure que hi fan feina i tots volem passar un dia solejat fent coses diferents. Però, així i tot, em quedo amb els petits i màgics jardins de Galatzó i espero, qualque dia, tornar a Raixa a visitar els seus i sentir-los magnànims, com segurament varen ser en el seu dia. Justament aquesta setmana he llegit dues notícies sobre aquest tema, una explicant que l’equip que ha dissenyat el projecte de restauració d’aquest jardins és de la nostra Universitat i una altra explicant que aquest equip no dirigirà aquestes obres de restauració. Ups.

Devora la mar catalana

Aquest va ser un viatge postergat i d’obligat compliment. No em feia gens de ganes. I al final, tot va sortir bé, quadrat. Del Port de Llançà a Sant Carles de la Ràpita, recorrent multitud de ports catalans, visitant confraries, pescadors, personal. Hores i hores de cotxe i de feina. Molt de cansament acumulat. I una petita passejada per Barcelona, amb visita al fnac inclosa, i tornada a la normalitat. Pareix que fa tant ja... i sí que en fa, sí, quasi un mes!

Menció especial es mereix la mitja hora que passàrem pel Delta de l’Ebre, el nostre encontre amb pescadors d’angules allà (tan inesperat com genial) i les quatre fotos guapes que vàrem poder fer. Un petit respir en una setmana ben farcida de feines.

“El barbero y otros corazones solitarios” de Julia Stuart

Aquest és un llibre que podria entrar a la categoria de “llibres que em compro perquè m’agrada el títol i/o la portada”, malgrat no tingui cap referència d’ells. I aquest va complir els dos requisits: m’agradava el títol i la seva portada.

El barber del títol és Gillaume Ladoucette i viu a un poble anomenat Amour-sur-Belle que, malgrat el seu nom no és ni bell (diuen que és tan lleig que ni els anglesos hi volen viure) ni té amor (més bé al contrari, perquè molts dels seus habitants s’odien per motius diguem que històrics). Quan Gillaume descobreix que els seus clients o bé perden els cabell o bé s’han passat a la competència, decideix canviar de negoci i fer-se matrimonier... quan ni ell mateix té arreglada la seva vida sentimental i continua enamorat del seu amor d’infantesa.

He rigut (bé, més que rigut, somrigut) molt amb els seus personatges estrambòtics, les situacions absurdes, les seves històries simples i quotidianes, amb un punt surrealista imprescindible, el seu humor intel·ligent i ocurrent... El seu humor em va fer pensar en la pel·lícula “Bienvenidos al Norte” però també he sentit comparar-lo amb “Amélie”. No ho sé, tal vegada és una mescla de les dues coses. Val la pena passar una bona estona amb aquest llibre.

Sense excuses

Quasi dues setmanes sense actualitzar...

Un viatge laboral, una setmana de bojos, mil i una feines pendents, mil i una feines noves que s’afegeixen a les anteriors, cansament acumulat, mals de caps, menjades de cap, reunions, noves reunions, futures reunions... són excuses?

Tornaré tenir temps d’escriure. Tornaré tenir ganes d’escriure.

Tornaré, ho sé.

A la foto, unes sabates de festa descansen en el fons del riu Onyar a Girona, fa ja més d’una setmana. No tot poden ser finals feliços.

Quan un seient...

"Quan un seient és incòmode, normalment és senyal que hi has segut massa estona" (Gabrielle Zevin, "En algun altre lloc")

“La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” de Stieg Larsson

L’altre dia me’n vaig adonar que no havia escrit res sobre la segona part de la trilogia Millenium, que fa poc vaig llegir.

Com ja vaig dir quan vaig comentar la primera part d’aquesta trilogia, poc puc afegir a tot el que ja s’ha dit sobre aquests llibres i el seu autor. Així i tot, cada dia descobreixo coses noves sobre aquesta sèrie. Resulta que Larsson en volia fer 10, de llibres sobre Millennium. I per lo vist va deixar escrites unes 200 pàgines del quart llibre que, segons pareix, ara acabaran. No sé si m’agrada la idea. No serà Larsson, per molt que ho tractin d’imitar. I els personatges eren seus. No se’ls haurien de robar.

En qualsevol cas, he d’admetre que vaig arribar a aquest llibre amb molta curiositat, amb el bon gust que m’havia deixat el primer llibre (bon gust perquè em va agradar, malgrat la seva duresa) i amb ganes de sabre com podria continuar una història que ja va quedar ben tancada en la primera part. Però, és clar, això no és una continuació de la història anterior: és una continuació de les vides dels seus protagonistes, però amb una història si no totalment, sí bastant diferent (però centrada, de nou, en homes que odien a les dones).

La primera part del llibre em va parèixer molt curiosa, amb la protagonista Lisbeth Salander a l’altra banda de l’Atlàntic, gaudint de la vida a base de matemàtiques i platges caribenyes. Però la vida segueix a la redacció de Millennium i noves històries inundaran les seves pàgines. Pareix que les vides de Lisbeth i Mikael s’han separat però un fet tràgic les torna a creuar fins a uns nivells inimaginables.

És un llibre dur, molt més que el primer. Malgrat la seva duresa, m’ha agradat molt com la història, una vegada més, quadra perfectament. I com moltes coses que havien quedat a l’aire a la primera part s’expliquen aquí. Sobre tot l’esgarrifosa història de Lisbeth. Mare meva, jo no hauria pogut imaginar mai una història així. Ah, però vaig descobrir una cosa unes 40 pàgines abans que el protagonista. Ai, com m’agrada avançar-me a les conclusions dels personatges dels llibres i pel·lícules!

Per cert, tota la història del teorema de Fermat i Lisbeth crec que ha estat massa. Aquest teorema era quasi un mite en la meva època (molt llunyana) d'estudiant de matemàtiques i veure com Lisbeth resol un teorema que ha dut de cap a tants matemàtics i aficionats m’ha semblat surrealista. Però bé, Lisbeth no és una al·lota normal, ja ho sabem!

Ara s’ha estrenat la pel·lícula d’aquest segon llibre. M’agradaria veure-la, com també la primera que encara no he vist. Qualque dia. Ja tinc ganes de llegir el tercer, però abans necessito un parell de llibres més tranquils, més “blancs”, menys durs.

A la mar veneciana

Per si qualcú no s’havia adonat, m’encanta viatjar. Fins i tot per motius laborals. Sobre tots si aquest motius laborals venen precedits (o seguits) de dos dies de turisme. I si és en una illa, millor que millor.

Primera impressió de Venècia: els mosquits me massacraren. Ops, quina por. Però només va ser la primera horabaixa, en arribar... sis picades de no res que em varen fer sofrir una micona.

Segona impressió de Venècia (després d’una hora i quart a un vaporetto): ooooh! ooooh! (arribada a la plaça Sant Marc), oooooh!, ooooh! (caminant per la plaça Sant Marc).

Tercera impressió de Venècia (ja sota la llum del sol): Què bonic, què bonic, què bonic! Això és com Chania (la ciutat més guapa de Creta), però en gros. I amb canals. I sense cotxes. I amb barques. I en italià. Però preciós, igualment preciós. Especial, colorit, màgic.

Quarta impressió de Venècia: m’encanta tot: el menjar, la gent, els carrers, els canals, els ponts,....

Cinquena impressió de Venècia: sobren turistes. Ah, que jo també sóc turista! Però només t’has de desviar de la ruta típica, cap a un altre carreró i és el paradís de la tranquil·litat.

Sisena impressió de Venècia (després de descobrir el lloc de la reunió): com pot ser que la reunió sigui a l’únic lloc lleig de tota Venècia?

Setena impressió de Venècia (després de l’arribada de l’ona de fred): fa molt de fred! Fa molt de fred! Fa molt de fred!


És un privilegi passejar per la plaça de Sant Marc de camí cap a la feina durant cada dia d’una setmana de la teva vida, a primera hora, quan quasi no hi ha turistes.

És un sacrilegi passar 3 dies i mig tancada a una sala, discutint coses que no canviaran ni milloraran el món, mentre allà defora continua la vida a una de les ciutats més meravelloses del món.

És un plaer retrobar-te amb vells coneguts, dels quals fa més d’un any que no sabies res.

És una llàstima que s’hagi de discutir tant amb una gent amb la qual t’estimaries més sortir de copes o a sopar.

Viure. Gaudir. Què més hi ha?