De mapes i visions bíbliques

Sempre m’han agradat els mapes i plànols.

De petita, tenia un atles mundial (que potser encara tenc) que mirava i mirava sense aturar. Només era sentir el nom d’un poble o una ciutat i, fos on fos, intentava trobar-lo en el meu atles. Això em provocava no poques frustracions perquè, òbviament, no tots el pobles del món apareixen en un atles escolar. El nivell de detall d’aquell atles era molt, molt variable. Havia països, sobre tot els europeus, amb un nivell de detall molt acurat, mentre que d’altres només hi apareixien alguns nuclis habitats. Fins i tot dins Europa havia una gran variabilitat: mentre que els països mediterranis estaven plens de milers i milers de noms, alguns països nòrdics (com ara Suècia) pareixien escassament poblats. Què frustrant era això de cercar el nom d’un exòtic poble suec i no ser capaç mai de situar-lo en el mapa!

Amb el pas del temps, aquest hobby es va tornar una útil eina: sense un mapa o un plànol sóc totalment incapaç d’orientar-me en un lloc nou, però amb un d’ells a les mans tot és molt més fàcil i manejable. Almenys no em perdo (o si em perdo, després em trobo!).

Per això m’encanta Google Maps i, en un altre nivell, Google Earth. M’encanten, m’encanten, m’encanten. M’encanta mirar els mapes i m’entusiasma mirar la visió satèl·lit damunt aquest mapes. Aquesta visió des de l’espai em pareix meravellosa, un complement perfecte als mapes, un punt de vista diferent, entre mapa i realitat. Quan he viatjat a un lloc desconegut, abans d’anar-hi he mirat una i mil vegades com són els carrers d’allà on vaig, a quina distància estan les coses que m’interessen o he de visitar i quina pinta té l’àrea que envolta el meu destí. Per suposat, també m’agrada veure amb visió “Google Maps” el meu entorn: ca nostra, la feina, la meva antiga escola... Oh, és un autèntic plaer perdre una estoneta cada cert temps mirant carrers i més carrers, llocs, paisatges coneguts i desconeguts des d’una perspectiva “google-earthiana”.

L’altra dia vaig trobar aquí per casualitat una curiosa iniciativa de The Glue Society: visualitzar com serien algunes escenes bíbliques (la Crucifixió, Adam i Eva a l’Edèn, l’arca de Noé, Moisès obrint la mar Roja) vistes amb Google Earth. Aquest montatge es diu"God’s Eye View” (vista a ull de Deu). Un gran nom per una gran idea i unes imatges genials.

“Hoy no me puedo levantar” de José María Cano y Nacho Cano

Volia començar aquest post dient “mai no havia anat a veure un musical...”, però una conversa amb la meva germana l’altre dia em va fer veure que no és veritat, perquè sí que hi havia vist un musical ja fa un temps: “Cabaret”. És curiós, però, com l’havia esborrat totalment de la meva ment. I perquè? No ho sé ben bé, tal vegada perquè no em va entusiasmar tant com m’esperava o perquè els actors que el protagonitzaven no em varen agradar massa.

Així que “Hoy no me puedo levantar” és el segon musical que vaig a veure però, sincerament, el vaig viure com si fos el primer. En primer lloc, perquè això d’anar al teatre no és una cosa que acostumi a fer, per tant cada vegada se converteix en tot un esdeveniment. I segon, perquè ajuntat amb la il·lusió d’anar al teatre estava les ganes de veure un espectacle on molt probablement (per no dir segurament) coneixia totes les cançons!

Perquè sí, i després de veure aquest musical ho puc confirmar, he crescut escoltant Mecano. La veu d’Ana Torroja, les melenes de Nacho Cano i la serietat de José Maria Cano estan presents en molts de records de la meva infantesa i adolescència. No vaig tenir la sort d’assistir a cap dels seus concerts, però tinc alguns dels seus discos i me sé moltes de les seves cançons.

I, en el musical, m’ho vaig passar pipa, així de simple. El públic estava molt animat, totalment bolcat amb l’espectacle i aquest va estar molt bé. Per lo vist algunes funcions del musical varen ser una mica diferents ja que hi ha actors que han fet diferents personatges al llarg de la gira i fins i tot a Palma mateix. Jo em quedo amb Anselmo (Carlos Benito) perquè m’encantava el personatge i amb Colate (crec que era Alex Forriols) perquè m’agradà molt com cantava (l’ovació que es va guanyar amb “No es serio este cementerio” va ser simplement BRUTAL i el pobre al·lot fent gestos a la gent perquè és callessin... va ser genial! Ho podeu veure aquí).

Però... és clar, qualque però ha d’haver! Idó... però... feia massa calor a l’Auditorium i als actors quasi no se lis entenia quan xerraven. Està clar que els micros no estan igualment equalitzats quan se parla que quan se canta, però si s’han de fer les dues coses... s’ha de fer bé! O era això, o era que parlaven massa ràpid... No ho sé. Està molt bé cantar bé i ballar bé (i fer les dues coses a la vegada encara millor) però també està bé poder entrendre als actors quan parlen...

Res, que m’ho vaig passar pipa, que hagués entrat una altra vegada per veure’l i que va valer la pena els (molt d’) euros que em vaig gastar per anar-hi.

Fils connectors

Fa ja un temps, jo diria que molt (però crec que no fa tant) vaig xerrar de connexions i desconnexions. Curiosament, aquests dies m’ha pegat per pensar en fils connectors.

I, què són els fils connectors? Són aquest fils invisibles que uneixen unes persones amb altres. L’origen dels fils és molt semblant a les connexions: no saps ni on ni quan apareixeran i de fet, en general, ignorem la seva existència però, de cop i volta descobreixes que estan allà, que existeixen i que mantenen unides a persones llunyanes en el temps i/o en el espai.

M’imagino aquest fils connectors amb una textura brillant, més o menys com els pensaments que en les pelis de Harry Potter alguns personatges es treuen del cap o guarden en petites botelles de vidre. Hi ha dotzenes de fils connectors, milers, milions. En general, no els veiem i, per això, els ignorem. Però de vegades, de cop i volta ens adonem de què existeixen, de què estan per tot i de què marquen el nostre dia a dia d’una manera quasi imperceptible.

És curiós això dels fils connectors. No els podem crear, no els podem tallar. Simplement existeixen.

Un bon dia, de cop i volta, somies amb una persona que fa molt de temps que no veus i, al cap d’un parell de dies, te la trobes pel carrer. Un altre dia, penses en cridar a aquella altra de la qual fa molt de temps que no saps res i, l’endemà, et crida ella. O, simplement, rememores situacions amb gent que ja creies perduda en el teu passat i, de cop i volta, tornes a tenir notícies seves per terceres persones.

Sí que és curiós això dels fils connectors. Llàstima que no els puguem veure, conèixer, controlar o crear. Però tal vegada en això està la seva gràcia, en la incertesa, en la sorpresa, en la... màgia?

La foto, festes estiuenques dijous passat a El Toro (Calvià, Mallorca). Altres fils, si no connectors sí almenys colorits!

"Up" de Pete Docter i Bob Peterson

Veure una pel·lícula com Up és una de les millors teràpies que un se pot plantejar seguir. És d’aquestes pelis animades que al final acaben agradant més als majors que als petits. Almenys a jo me va agradar molt!

És la història d’un home major, antic venedor de globus que s’embarca en la gran aventura amb la qual sempre ha somniat, però amb la inesperada companyia d’un explorador de 8 anys.

M’ha agradat pràcticament tot d’aquesta peli (per no dir tot). El protagonista és un anti-heroi, un home gran, hostil i antipàtic, tot el contrari que el nin que li acompanya, divertit i xerrador. Si els protagonistes són genials, també ho són els secundaris: des de l’explorador repudiat que faria qualsevol cosa per re-trobar la fama i prestigi perduts fins als gossos parlants, passant que Kevin, una divertida au de mil colors. La història també és genial, incloent una introducció que es mereixeria una peli per ella mateixa, amb un punt de seriositat, maduresa i tristor que probablement molt de nins no entendran. És genial veure una peli tan cuidada no només en l’animació (genial, genial) sinó també amb una història que enganxa, entreté, fa riure (i molt!) i plorar (una micona als éssers sensibleros com jo).

Ah, i no m’oblido del curtmetratge que acompanya la peli, “Parcialmente nublado” de Peter Sohn on descobrim, a la fi!, d’on venen els nadons que duen les cigonyes. També genial, realment genial.

Val la pena pagar per anar al cinema a veure pel·lícules així...

Tinc una càmera nova!

I sóc molt feliç!

Perquè sempre, sempre, sempre he volgut tenir una càmera rèflex. I mai, mai, mai no havia tingut una. Bé, en realitat fa poc vaig heretar una rèflex analògica de la meva germana, però això de utilitzar rodets surt molt car i jo tinc certa debilitat per disparar moltes fotos, així que ni la he feta servir...

És un caprici. Sí, i què? Em fa feliç i això és el que conta.

Encara estic en estat de xoc: ara no sé què fotografiar! Suposo que se’m passarà!

I, per celebrar aquest gran moment, inauguraré una nova etiqueta en aquest blog: fotografia (que, ben pensat ja fa molt que la podia haver inaugurada, així que re-etiquetaré algunes entrades).

Aquí podeu veure una foto. A que és preciosa?

Per cert, crec que no ho he dit, però és una Nikon d60.

Considera...

"Considera todas tus dudas y hasta la menor de tus hipótesis" (Bram Stoker, "Drácula")

“El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway

Darrerament m’he especialitzat en llegir llibres que no peguen massa amb l’època estival, calorosa i, suposadament, despreocupada que vivim actualment: primer va ser una història sobre una tempesta de gel i ara una història sobre una guerra.

Tinc records difusos sobre la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo: record que varen formar part de la meva adolescència, però que no entenia res. Curiosament, llegint aquest llibre, he sentit la necessitat de rememorar una mica d’història recent, he cercat per Internet, he llegit... i segueix sense entendre res.

El llibre conta la història de varis personatges que intenten sobreviure en una ciutat assetjada, on el límit entre la vida i la mort és tan difús com inesperat, on sortir a cercar aigua o comprar pa pot implicar la mort i on tenir electricitat a casa és tot una benedicció.

El violoncel·lista del que parla el títol és un músic que, després de veure morir a 22 persones mentre feien coa per comprar pa, decideix baixar al forat que ha quedat després de l’atac i tocar amb el seu violoncel durant 22 dies. Per lo vist, està basat en un cas real. Quantes històries tan reals i dures com aquesta es varen viure a Sarajevo durant el setge? Centenar, milers.

És un llibre dur i trist. Com sinó pot ser un llibre que tracta sobre una guerra? Deu ser molt difícil escriure sobre guerra, odi i dolor. El llibre té petits detalls que de vegades te fan somriure, però he enyorat una mica de positivisme. Ja sé que deu ser molt difícil veure les coses en positiu quan la teva vida queda destrossada i hi ha un franctirador en cada cap de cantó, però necessitem una mica d’esperança, d’il·lusió.

Aquest llibre és quasi, quasi poesia. Un poema de la guerra.