Gira, el món gira...

Darrerament, tinc la sensació de què el món s’està tornant loco. O tal vegada sóc jo la que no entén res.

M’agradaria poder cridar al món vàries coses. Una, que les centrals nuclears no són més perilloses (o menys segures) avui que fa deu dies. Dos, que si necessitem celebrar un dia de la dona és perquè encara vivim en un món on no hi igualtat entre sexes i, de tant en tant, convé recordar-lo. I tres, que prospectar en cerca de petroli a prop de ca teva és una putada (amb perdó!), sí, però necessitem petroli per viure com ara mateix vivim, o no?

És clar que el món està especialment sensible amb tot lo que està passant al Japó i és clar que l’energia nuclear no és l’energia perfecta i neta que a tots ens agradaria tenir, però també és clar que lo que està passant al Japó no és ni per un fallo de seguritat ni per un error humà: un terratrèmol brutal i un tsunami devastador són els responsables de l’angunia que ara mateix es viu a aquell país. Sí, jo també vull un món sense centrals nuclears i sí, també el volia fa deu dies, però fa molt de temps que s’investiga l’ús d’energies alternatives i eficients, però si no s’han implantat és per qualque motiu que se m’escapa. I sí, tal vegada ara és un bon moment per reclamar als nostres governants alternatives, però senyors, què és més urgent ara mateix? Aturar centrals en llocs on no hi ha risc de terratrèmols grossos ni tsunamis o ajudar als civils d’alguns països que ara mateix estan morint en mans dels seus propis governants?

Amb el dia de la dona em passa una cosa molt curiosa: no entenc perquè hi ha tantes dones que no entenen perquè s’ha de celebrar el dia de la dona. Idó jo crec que sí que s’ha de celebrar. Perquè està bé que de tant en tant se’ns recordi que homes i dones són iguals però que hi ha moltes parts del món on no és així, que hi ha moltes situacions en què no és així, que fa realment poc que al nostre país les dones poden votar, que hi ha moltes dones que no poden cridar en veu alta el que pensen o senten, que no es poden vestir com volen ni poden viure com volen. No heu sentit mai un tracte específic cap a vosaltres diferent per ser dones? No heu sentir mai que vos respectaven menys o vos exigien més per ser dones? Jo sí. No esteu d’acord amb tot això? Idó com pot ser que sigui més notícia que a una periodista li hagi caigut el mocador que li cobria el cabell durant una entrevista amb el president d’un país d’Orient Mitjà i no el contingut de l’entrevista? És clar, a un home no li hauria passat això, més que res perquè ningú no li hagués obligat a posar-s’hi un mocador al cap.

A ningú no li agrada que es prospecti en cerca de petroli a prop de casa seva, a prop de les seves platges, a prop de les seves cases. No, és clar que no. Però a tots ens agrada poder posar benzina al cotxe, utilitzar mil i una coses en el nostre dia a dia que provenen del petroli. D’on hem de treure el petroli? Hem d’anar a prospectar a altres països? A destrossar encara més països i llocs més pobres que nosaltres o almenys més llunyans perquè no volen que casa nostra s’embruti? Hem d’embrutar als altres per mantenir el nostre meravellós i excessiu nivell de vida? Per lo que veig, sí.

I, malgrat tot, el món gira i gira, i continua girant.

A la foto, una grua que vaig fer l’altre dia, pel projecte de les 1000 grues. I aquí baix, un lipdub fet aquí, a l’illa, pel dia de la dona.

De tornada a l'aigua

Aquesta setmana he tornat a l’aigua.

M’encanta l’aigua, m’encanta nedar i, normalment, tot d’una comença l’any, m’apunto a la piscina. Enguany, però, entre haver estat malalta un mes, haver-me anat de reunió vienesa una setmana i certa vagància generalitzada, he retardat la meva immersió aquàtica al mes de març. Però ho necessitava, així que dissabte me’n vaig tallar els cabells [*] i em vaig comprar un banyador nou. Com, així i tot dubtava de la meva força de voluntat, vaig decidir subornar-me a jo mateix amb un regalet: aquest reproductor de mp3 submergible, quasi, quasi per necessitat.

I no només això: he canviat de piscina. D’ençà aquell dia que va començar amb un cel ple de tonalitats infinites i va acabar en una horabaixa de tornado, quan la meva piscina habitual (on vaig aprendre a nedar) va quedar destrossada i encara està així, he provat altres dues piscines municipals. Una em va parèixer massa gran, elitista i la gent que hi anava, massa professional. L’altra estava bé, era petita i agradable, però massa plena de gent i no era fàcil aparcar. Així que ara he provat amb una tercera i només puc dir que m’encanta.

M’encanta perquè la tinc molt a prop de la feina, així que puc anar-hi a primera hora sense problemes. M’encanta perquè és petita i acollidora. M’encanta perquè no hi va massa gent. M’encanta perquè la gent que hi va és molt agradable [**]. M’encanta perquè és envidrada així que puc veure arbres mentre hi nedo i el sol quan surt. M’encanta. M’encanta nedar escoltant música, m’encanta el xut d’energia que em dóna la natació. M’encanta la sensació de llibertat i entusiasme que m’embarga quan me fico dins l’aigua.

Intentaré continuar amb aquest bon rotllo pisciner aquests dos mesos, abans de què la voràgine d’avions i vaixells me torni a engolir a partir de maig.

A la foto, el meu kit piscinero.

[*] Per qui pensi que això no té relació amb nedar: sí que la té. Malgrat la gent no s’ho creu, els cabells llargs me mengen l’energia i necessito fer canvis (és a dir, talls) més o menys radicals cada cert temps per retrobar-la.

[**] He xerrat més en dos dies amb companys de carril que en tota la meva vida piscinera anterior.

11-M

Senyals

Sempre he cregut en els senyals. En els senyals absurds, tipus “Si avui hi ha un eclipsi i conec un al·lot interessant, serà l’home de la meva vida”. Suposo que és fruit d’una infància marcada pels contes de prínceps blaus i d’una adolescència marcada per comèdies de situació americana i pel·lícules romàntiques de final feliç.

Hi ha moltes pel·lícules romàntiques de final feliç que parlen de senyals, ara mateix se’m venen al cap un parell: “Sleepless in Seattle”, “Only you”, “Fools Rush In”,... Deu d’haver centenars d’aquestes, milers. Idó, em sap greu, però crec que això dels senyals està sobrevalorat. Hi ha senyals per tot arreu, sí senyor, el que passa és que, molt probablement no són indicadors de res.

En els darrers temps, d’ençà que sent que el meu cor va minvant i descobrint que hi ha molt més fils connectors del que em pensava, m’he vist sobresaturada de senyals. N’hi havia per tot arreu, de tots els colors i de totes les possibilitats. Un devora l’altre formaven un univers infinit de senyals. Era tan obvis, tan abundants, tan solapants, tan increïbles que només podien significar una cosa: res. Perquè la vida és molt juganera i juga amb nosaltres, juga amb fer-nos pensar i reflexionar, juga a fer-nos creure que totes les casualitats, coincidències i esdeveniments intranscendents marcaran la nostra vida, el nostre futur, juga a fer-nos creure que la nostra felicitat depèn de la nostra capacitat d’identificar senyals. Resumint, ens pren el pèl fent-nos creure que la vida és molt més màgica i fabulosa de lo que en realitat és. I és un rotllo arribar a assumir això. Però, tard o d’hora, s’ha de fer. A això li diuen fer-se adults. O no.

A la foto, fent tonteries amb la càmera de fotos, fa un parell de mesos.

Coses que he fet durant un cap de setmana llarg

El passat dia 1 de març celebràrem la Diada de les Balears. Com que era festiu, vaig aprofitar per agafar-me lliure dilluns i gaudir d’un cap de setmana llarg durant el qual:

- He sonat les xeremies devora la mar, sota un deliciós sol de febrer

- He anat a veure un partit de futbol, per segona vegada a la meva vida

- He vist els Óscars a hores intempestives del vespre

- He trasplantat tomatigueres

- He dinat i sopat amb amics variats

- He assistit a l’entrega de premis de la II Marató de Fotos de Gràcia

- He fet pa

- He dormit poc

- He dormit molt

- He intentat fer tesi, atacant les conclusions

- El meu cotxe ha arribat als 270,000 km. No els he fet tots jo.

Avui la banda sonora ve a càrrec de Regina Spektor, “Us” de la pel·lícula “500 Days of Summer”. Una delícia de cançó. Una delícia de pel·lícula (agredolça).

And the Oscar goes to...

Duc aproximadament la meitat de la meva vida seguint en directe la cerimònia dels Óscars. Si no vaig errada, el primer any va ser quan “Belle Epoque” va guanyar l’Óscar. D’ençà aleshores, pràcticament cada any la he seguida, amb alguna excepció puntual (ara mateix només recordo una, estant en meitat de la mar algeriana, l’any que Pedro Almodóvar va guanyar l’Óscar al millor guió original, però això és una altra història).

Amb el temps, la cosa s’ha anat perfeccionant i he passat d’escoltar la cerimònia per la ràdio i passar son al dia següent (a l’escola, a la universitat, a la feina) a veure-la per la televisió, a casa de la meva germana, i demanar-me l’endemà lliure. Avantatges de fer-se gran.

Així que, una vegada més, aquest vespre he dormit poques hores per veure repartir uns premis a unes pel·lícules que quasi no he vist, per menjar crispetes, per botar quan guanyaven els que jo volia que guanyessin i per sortir victoriosa (un any més!) de la nostra quiniela anual.

Sé que no passarà mai de la vida, però si jo fos una actriu invitada a la gala dels Óscars sé que:

1. Duria un vestit negre (com el de Reese Witherspoon) o vermell (com el de Jennifer Lawrence o el de Penelope Cruz –sí, m’agrada aquest vestit, què passa!-) o d’un altre color càlid (com el de Scarlett Johansson o Natalie Portman).

2. No duria un vestit de color carn (com el d’aquesta dona) a no ser que tingués un to de pell com el de Halle Berry (divina), ni un estrany com el de Cate Blanchett, ni (malgrat m’encanta el taronja) em posaria les mames com Jennifer Hudson, ni un negre com el de Marisa Tomei (li fa panxa!), ni un com el de Nicole Kidman.

3. Envelliria com Helen Mirren, és a dir, com tota una senyora.

3. La gala la presentaria Hugh Jackman (encara l'estimo!) i, perquè no, na Anne Hathaway.

4. Aniria a la gala amb Mark Ruffalo o Colin Firth o Ewan McGregor o Jude Law o Ralph Fiennes (què ha passat amb els seus cabells?!) o David Duchovny. Ah, i no els deixaria que duguéssin barba com Christian Bale.

La gala? Curta (afortunadament), res espectacular (excepte en Kirk Douglas!). La Hathaway bé, però en James Franco... no ho sé, aquest al·lot té un puntet, però no per a presentar una gala dels Óscars. I els premis? Cap sorpresa destacable. No he vist quasi cap de les pel·lícules, així que no puc opinar. L’any que ve, més!

Avui va de música. “Falling Slowly” de la pel·lícula “Once”, guanyadora de l’Óscar a millor cançó original fa uns anys. Se’m posa la pell de gallina cada vegada que la sent. Crec que ja és hora de què torni a veure la pel·lícula.

Unforgettable Vienna

Diuen que quan menys t’ho esperes, trobes el que cerques.

Deu ser veritat.

Crec que estava tan preocupada pel meu paper com a cadira a la reunió del meu darrer viatge que ni vaig tenir temps de pensar què m’esperava. No tenia ni idea de què em trobaria a Viena. Només que estaria molt, molt enfora de la mar durant quasi una setmana. No tenia ni idea de què faria a Viena. Només que estaria molt, molt nerviosa fins que veiés que les coses funcionaven. No esperava res, només que la setmana passés el més aviat possible, només això.

I, què em vaig trobar? Em vaig trobar una ciutat càlida, lluminosa, alegre, tranquil·la, magnífica, espectacular, senzilla, acollidora, vital. Em vaig trobar edificis magnànims, grans avingudes, imatges eternes, cels blaus, flors de mils colors i carrils bici.

I, què hi vaig fer? Vaig fer feina moltes hores, com sempre. Vaig descobrir que era capaç de fer de cadira de manera quasi (només quasi) acceptable (i sempre millorable). Vaig recordar que te pots passar una setmana fóra fent molta feina però també gaudint molt, moltíssim.

Vaig gaudir de fer fotos, algunes sota la pluja. Vaig comprar una bossa de mà que no puc deixar de mirar, que no puc deixar de dur. Quasi vàrem patinar sobre gel, quasi. Vaig batre el meu rècord de cerveses en un vespre (que tampoc no era massa alt). Vàrem fer un control d’alcoholèmia voluntari (amb resultats innombrables). Vaig escriure el títol d’aquest post en un quadernet diminut, envoltat de notes musicals i una clau de sol. I tot això en una única horabaixa lliure.

I vaig riure. I vaig ballar. I em vaig avergonyir quan un savi va corregir una falta d’ortografia en anglès que jo havia fet durant una presentació davant 50 persones. I vaig discutir. I vaig tornar a riure. I discutir una mica més. I més rialles, i més feina, i més fotos, i més passeig, i més cerveses.

La setmana va passar molt ràpid. Tal vegada, fins i tot, massa.

I vaig pensar en aquesta pel·lícula. I, en tornar, la vaig mirar una estona, així per damunt, descobrint que una de les primeres imatges que surt a la peli és un pont verd (doble, sorprenent, quasi asèptic) pel qual vàrem passar la darrera horabaixa (i que surt a una de les fotos d’aquí baix). I vaig haver de deixar de mirar la peli, perquè vaig sentir, de nou, que el meu cor minvava una micona, una micona més. Una micona més petit, una micona més dur, una micona més inaccessible. Perquè, de cop i volta, me’n vaig adonar que enyorava Viena. Així, sense cap artifici, sense cap maquillatge, sense cap impostura i, sobre tot, sense poder evitar-lo.

Unforgettable Vienna.

Simplement.