En el meu parell de suro

Sempre havia volgut tenir un panel de suro, però mai no l’havia tingut. Fa poc més d’un any, vaig aconseguir un: a partir d’un tros de suro que pul·lulava per ca els meus pares i un tros de fusta que pul·lulava per ca nostra, vàrem crear aquest panel que podeu veure aquí a la dreta. Tot d’una se va omplir de paperets i records, coses vàries que es mantenen o van canviant segons passa el temps.

A dia d’avui, en el meu panel de suro hi ha:

- Una ferratina del lloc on faig feina
- Una postal que vaig comprar a l’aeroport de Viena de Gustav Klimt (autor del famós El petó)
- El cartró de la xocolata més bona que he menjat a la meva vida, que em va dur la meva germana de Suïssa fa un parell d’anys (i que mai, mai més he tornat tastar): xocolata amb caramel i un punt de sal
- Dos postals d’Alfons Mucha
- Un paperet amb un recordatori d’un regal que he de comprar
- Una polsera (o era una turmellera?) que vaig començar fa mil anys i que no sé si acabaré qualque vegada
- L’entrada al concert de Jorge Drexler de l’estiu passat, firmada per ell mateix
- L’entrada i el mapa del recorregut del gorg de Samarià, el meu repte cretenc personal de l’any passat
- La (sublim) etiqueta d’una camiseta que em vaig comprar l’any passat
- Una postal d’un estudi d’art venecià, on vaig comprar una làmina gondolera que il·lumina la meva habitació
- El nom de les medicines que he de prendre per la meva al·lèrgia a la primavera
- La tarja d’un restaurant grec (com no) de Ciutat
- Un tiquet del Carrefour (que probablement ja podria tirar)
- Un calendari de 2011 que quasi ni miro
- Una postal que vaig comprar fa mil anys a Tenerife de la meva flor favorita, Strelitzia reginae
- Un llibret sobre la protecció de la tonyina vermella, obert en la pàgina d’espècies marines en perill d’extinció i espècies alternatives de consum

Uff, sí que hi ha coses en el meu panel de suro!

Reflexionant

Avui m’han passat el següent vídeo, que he trobat realment fascinant.



És una introducció al món de l’Astronomia. Més que una introducció és un intent de cridar l’atenció a la gent sobre aquesta ciència i, més concretament, un intent de fer aquesta ciència atractiva als estudiants.

I, inevitablement, i unit a lo molt que darrerament s’està xerrant d’educació no he pogut evitar pensar em la relació entre la formació acadèmica i les noves tecnologies avui dia. Perquè em pareix al·lucinant que amb la quantitat d’informació, de mitjans, de tecnologies, de possibilitats que avui dia existeixen encara hagi estudiants que no s’enganxin a tot això que és el coneixement. No només això, m’al·lucina que el fracàs escolar sigui tan gran precisament en el moment en el què l’ensenyança és (o pot ser) més atractiva que mai, el benestar social (el que encara queda en meitat d’aquesta crisi sense fi) permet als joves centrar-se en els estudis. On estem fallant? Reben els nostres joves tanta informació que no són capaços de processar-la? Hi ha tantes fonts de coneixement que s’acaben despistant? Com ho hem de fer perquè lis paregui atractiu? O és que simplement tot és pirotècnia, focs artificials, i som incapaços de mostrar-les lo meravellós que és aprendre, lo fascinant que és el coneixement, la màgia de la ciència, de l’art,...?

No ho sé. Només sé que després d’aquest vídeo, me fan ganes fer-me astrònoma o astronauta!

I ja que xerrem d’astronomia, crec que és el moment ideal de recordar la fascinant “Un toque de canela” ja que, com el padrí del protagonista deia la paraula gastrònom conté la paraula astrònom.

"Super 8" de J. J. Abrams

Tenia sentiments confusos i contradictoris cap aquesta pel·lícula. Per una banda, em feia moltes ganes veure-la: el tràiler me va parèixer prou interessant i la ciència ficció m’agrada. Però també sóc molt, molt poruga (jo diria més miedica) i no puc veure pel·lícules ja no de por, sinó de tensió, ensurts, fantasmes o criatures misterioses que et poden espantar.

Al final, vaig decidir anar-hi. En part perquè qualcú m’havia definit la pel·lícula com una mescla de “Los goonies” i “E.T.”, així que vaig pensar que mal no em faria. I no, la veritat és que molt, molt malament no ho vaig passar. Només va haver dues estones en què vaig tancar els ulls i tres vegades que vaig botar de l’ensurt (i he d’admetre que un d’ells va ser peculiarment admirable). I sí, la peli és una mescla de “Los goonies” d’”E.T.” però també de “Encuentros en la tercera fase” i fins i tot amb un puntet de “Alien” (crec, perquè mai no la he vista).

La història és entretinguda, més o menys intrigant, amb un puntet infantil. És un entreteniment pur i dur i probablement és el que més m’ha agradat: no és la típica peli en la qual hi ha un misteri tant, tant misteriós que arriba un punt que vols cridar “que diguin el que passa JA”. No, què va, no és així. Fins i tot els ensurts no són els típics de música d’ensurt amb la qual estàs pensant “ara ve un ensurt, ara ve un ensurt,...”. No, no ho és (bé, n’hi ha d’aquest però no només d’aquests!). Les seqüències encaixen perfectament unes amb altres, amb un ritme més que adequat: ara introducció semi-lacrimògena, ara nins que juguen a gravar una peli, ara esdeveniment inesperat i espectacular, etc, etc. Tot en el seu ordre, tot en el seu moment just. Un gran engranatge, aquesta peli!

Ja dic. La història bé, els actors bé, els personatges bé, la intriga bé, la sensibleria, bé, l’humor bé, els homenatges bé, etc, etc. Té de tot, una mica, en la seva justa mida. Fins i tot un monstre que no és tan monstre. O dos.

Res, que va ser ben xula. Que estic contenta d’haver-la vista. I que ja en podrien fer més pelis així!

11-S

Feia cosa d’un mes que havia començat a fer feina, la meva primera feina relacionada amb els meus estudis, a un centre d’investigació marina. Faltava menys d’un mes per començar el meu darrer any a la Universitat. I estava emocionada, perquè en uns dies participaria en una campanya oceanogràfica, aniria en un vaixell en mig de la mar!, i l’endemà m’ensenyarien a mostrejar peixos.

Havia anat a fer feina i dinàvem a casa tots quatre: els meus pares, la meva germana i jo. Després de dinar, la meva germana i jo ajudàvem a la nostra mare a recollir i el nostre pare se’n va anar al menjador, a mirar la televisió. Oh, què malament, si ell agafava el comandament segurament posaria les notícies, quin rotllo, en lloc de “Friends”, que era el que volíem veure nosaltres. Anàvem i veníem, recollíem coses, ens rentaven les dents, xerràvem i rèiem.

I va ser quan el nostre pare va dir: “Ha passat qualque cosa greu, molt, molt greu, però no sé què ni on”. I tots quatre ens vàrem replegar davant la televisió. Sorpresa, estupor, incredulitat. Què estava passant? Què era allò? Com podia ser?

La resta és història.

Qui no se’n recorda de què feia avui fa deu anys?

Se senten moltes coses sobre l’11-S, moltes, teories conspiratives incloses. Crec que, en general, lo que a molta gent ens fa reflexionar és com així se li dóna tanta publicitat, tant de bombo, tanta importància a un fet que no ha estat el més greu a la Història de la Humanitat, ni molt menys. Hi ha hagut fets molt pitjors, els haurà i a dia d’avui n’hi ha. Però el que, crec jo, marca la diferència entre tot i l’11-S és que, per primera vegada ens vàrem adonar (com comprovaríem després) que això ens podia passar a nosaltres. En el nostre dia a dia, en el nostre entorn hi ha moltes coses dolentes (accidents, assassinats) però les grans catàstrofes (guerres, desastres naturals, atemptats) passaven molt enfora de nosaltres, molt, i a gent amb la qual no ens identifiquem. Però qualsevol de nosaltres podria haver estat per allà. Qui més qui menys agafa avions de tant en tant, viu en grans ciutats o viatja a ciutats com NY. I no només això: ho estàvem veient en directe, per la tele.

Han passat deu anys. Encara faig feina al mateix centre d’investigació marina. Falten només uns mesos (espero) per acabar la meva tesis doctoral. I estic decebuda perquè no he pogut participar en una campanya oceanogràfica (hagués estat la 25ena!). Peixos, n’he mostrejats molts. De tant en tant, encara dinem tots quatre, però quasi mai simultàniament. Ara és el nostre pare el que recull i la nostra mare la que va al menjador, a mirar la televisió. Ara tots acceptem mirar les notícies. I “Friends” fa molt de temps que va acabar.

No sé si el món va canviar aquell 11-S, suposo que sí, perquè el món canvia, contínuament. La gent mor i neix dia. Hi ha catàstrofes naturals i accions dolentes de gent maliciosa. Però el món continua i continuarà voltant, sempre.

"El camino de la espiritualidad" de Jorge Bucay

No sóc gens partidària de llegir llibres d’ auto-ajuda o de superació personal o com se diguin tots aquests llibres que te fan pensar, reflexionar i/o orientar-te sobre la teva vida. N’he llegit de ben pocs. De fet, probablement sóc de les poques persones del planeta que va deixar de llegir “El alquimista” de Paulo Coelho: em resultava molt, molt depriment. Tal vegada és que no era el moment adequat, però tot allò de què els somnis se poden fer realitat em sonava a mentida. Així i tot, vaig acabar llegint un altre llibre de Coelho, “Verónica decide morir” i me va agradar bastant.

Vaig comprar aquest llibre de Jorge Bucay perquè una amiga me’l va recomanar, no en pla “He llegit un llibre xulo i te’l recomano perquè és xulo” sinó en pla “Aquest és un llibre adequat per tu”. Així que el vaig comprar. Per lo vist, forma part de l’anomenada “Fulles de ruta”, que inclou 5 llibres, 5 assajos psicològics, sobre 5 camins: l’autodependència, l’encontre, les llàgrimes, la felicitat i l’espiritualitat. Aquest és el darrer. I no és el darrer per casualitat: se suposa que quan tens totes les teves altres necessitats cobertes és quan pots anar més enllà.

M’ha agradat molt, sí, la veritat és que sí. M’ha agradat com explica les diferències i les relacions entre l’espiritualitat i la religió. M’ha agradat sobre tot la part on explica els beneficis de viure a poc a poc, d’aprendre a ser agraïts, d’aprendre a riure. Sí, definitivament, aquest ha estat un llibre adequat per jo. Perquè hi he trobat reflectides coses que jo ja pensava o almenys intuïa, perquè crec que la clau de la vida és precisament això: gaudir de la vida, a poc a poc, sense presa, sense aclaparaments, intentant cercar sempre la part positiva, alegre, intentar no fer mal, ser bona gent, malgrat de vegades, la vida quotidiana ens faci oblidar tot això.

Contrastes

Aquesta ha estat una setmana de contrastes.

Una mort inesperada. Un naixement programat.

Un dia de llamps, trons i pluja. Un dia de sol i platja.

Esdeveniments contradictoris, més o menys allunyats en l’espai, propers en el temps.

És la vida.

És setembre.

A la foto, el dia d’avui, de sol i platja.

Avui va de pebres

Perquè la meva planta de pebres està així de falaguera:

I ja n’he collit tres, de pebres. Fins i tot de ben grossos!

I, com que de pebres va el dia, aquí teniu una foto dels meus intents d’explorar les meves inquietuds (pseudo) artístiques amb la Nintendo DS: