Va de ciència-ficció

M’agrada la ciència-ficció. Bastant. O molt. Tant els llibres com les pel·lícules (malgrat el gènere cinematogràfic ciència-ficció-acció no me va tant). En tan sols uns dies he vist dues pel·lícules bastant diferents de ciència-ficció, però amb algunes semblances.

“Nineteen Eighty-Four” de Michael Radfort és una versió de la novel·la de George Orwell, precisament de l’any 1984, protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Vaig llegir el llibre d’Orwell fa molt d’anys, de joveneta. Només me’n recordo que em va agradar tant com me va impactar. Ara l’estic tornant llegir, però en anglès, com a activitat obligatòria a les meves classes de l’Escola d’Idiomes. Idó l’altre divendres, el profe ens va posar aquesta versió del llibre. La història té lloc a un futur gris, fosc i pessimista, a una societat totalitària on els sentiments i els pensaments estan prohibits, on tota la societat està vigilada per càmeres i per un Gran Germà que ho mira i controla tot, no tan sols el present sinó també el passat. El protagonista, Winston Smith, fa feina rectificant notícies recents i antigues, per tal de manipular el passat al propi interès dels governants. Però Winston es comença a plantejar coses, a dubtar del que li diuen, a veure totes les mentides i manipulacions. I, a més, s’enamora.

La història és flipant, em flipen moltes coses del llibre en el qual es basa aquesta pel·lícula, però ja en xerraré quan l’acabi de llegir i li dediqui el post corresponent (perquè el llibre es mereix un post per ell mateix). La pel·lícula és terrorífica. I no només perquè la vaig veure en anglès i sense subtítols!! El terror és més lleuger si el llegeixes, però quan el veus en imatges és quasi, quasi insofrible. Vaig sortir de la peli bastant bloquejada. Les imatges són cruels però el transfons que hi ha a la història és encara pitjor. Hi ha molta gent que diu que hi anem cap a aquest tipus de societat i crec que certament és així. De fet, la nostra societat ja té moltes coses de la descrita a la pel·lícula. Però es fa dur en temps com aquest, temps grisos i depriments, on qualsevol conversa acaba en un “què malament que està tot”, es fa dur veure una pel·lícula com aquesta. És recomanable. Però s’ha de sabre a lo que un s’exposa quan la veu. I també s’ha d’haver un llegit el llibre o almenys sabre de què va la història, sinó jo crec que és complicada de seguir i entendre.

“In Time” de Andrew Niccol és una pel·lícula que comparteix algunes coses amb l’anterior. També reflecteix una societat futura totalitària, on la gent deixa d’envellir als 25, però a partir d’aquest moments té un any de vida. Un any que pot augmentar o disminuir segons les feines que facis, perquè el temps és la moneda d’aquesta societat, la moneda de pagament i de compra. Però, a l’igual que en “Nineteen Eighty-Four” hi ha varis nivells a aquesta societat i en aquest cas, el protagonista es troba en el nivell més baix. Degut a un cop de sort (o mala sort) i a una acusació infundada d’assassinat, té la possibilitat de canviar de “zona horària” i conèixer a gent que viu d’un altra manera, que són rics en temps.

L’argument d’aquesta història em va atraure molt, em pareix interessant i dóna molt de joc. I la peli és molt entretinguda i li treu bastant de joc a una història original i curiosa. I té una gran diferència amb l’anterior: és una història optimista. En els dos casos, els protagonistes viuen en una societat que no entenen i que no lis agrada, se senten presoners de les seves pròpies vides i, cadascú en el seu nivell, intenten canviar no només la seva vida, sinó tot el sistema. I el que aconsegueixen en cada cas és ben, ben diferent. Ja he dit que l’altra pel·lícula és terrorífica i pessimista. Aquesta és lluminosa i optimista, tal vegada una mica massa, ratllant lo infantil. Però, què voleu que vos digui, és això, precisament això el que necessitem avui dia. Perquè sí, el món està fatal, tot està fatal, quan el despertador s’encén els dematins i escolto la ràdio, se’m lleven les ganes d’aixecar-me del llit, talment! Però què guanyem amb això? Què guanyem estant tristos, deprimits i pessimistes? És inevitable acabar en una societat trist, totalitària, on serem (o som) contínuament manipulats? O necessitem ser optimistes, riure, i lluitar per una societat millor, per un futur millor, per un món millor? Jo no sé què penseu, però jo tinc molt clar que hem de ser optimistes, perquè si no ho feim nosaltres, si no lluitem nosaltres per el que volem, qui ho farà? No sé si podem canviar el sistema, tal vegada sí, tal vegada no. Però el que tinc molt clar és que sempre, sempre, hem d’intentar trobar la part positiva de les coses.

Wifis curioses (2)

Un nou membre a la meva col·lecció de wifis curioses.

"Dame besos con sabor a KIWI".

S'ha de ser molt poeta. O molt beneit.

O t'han d'agradar molt els kiwis.

Als dofins també els duen les cigonyes

Durant la meva visita al Museu de Ciències Naturals de Brussel·les, el passat octubre, vaig descobrir que als dofins també els duen les cigonyes.

Però no sé si de París.

"Amanecer: Parte 1" de Bill Condon

Ja vaig escriure per aquí un dia que m’agraden les pel·lícules de la saga Crepuscle (i també el primer llibre, l’únic que de moment he llegit), que em xifla tornar a ser adolescent per unes hores veient-les i per tant crec que és lògic que ja hagi vist la darrera estrenada.

Curiosament, amb aquesta darrera història de la saga Crepuscle han fet el mateix que amb la conclusió literària de la saga Harry Potter: fer dues pel·lícules (HP7-1 i HP7-2).

No crec que hagi d’afegir massa cosa més de lo que ja vaig escriure en el seu dia sobre aquesta saga: m’agraden aquestes pelis, i molt. És cert que aquesta darrera té unes escenes que en alguns moments són massa crues i intenses (és una peli per adolescents! I, malgrat hi ha adolescents de totes les edats, la majoria d’ells són menors d’edat!), però així i tot em va agradar. I molt.

Va ser curiós anar a veure aquesta peli de “terror” justament quan fóra del cinema, al món real, es feia un recompte de vots amb resultats encara més terrorífics que la peli. I tant que més terrorífics. Però aquesta és una altra història que, òbviament, no és contarà aquí.

Com deia, la història de Bella, Edward, Jacob i tots els secundaris que pul·lulen durant tota la sèrie m’enganxa. Ja se sap, això és el que té ser adolescent!

Coses que (encara) me sorprenen de Creta

He escrit molt, però molt sobre Creta.

És el segon lloc on més temps he estat a la meva vida.

Hi he anat ja tres pics.

Però encara hi ha coses que em sorprenen.

De Creta. I de jo mateixa.

No només és sorprenent tornar a fotografiar el mateix cartell tres anys després de manera inconscient sinó descobrir que el graffiti de fa tres anys... és exactament el mateix.

Aquí, la foto feta fa un mes.

Aquí, la mateixa foto, tres anys abans.

Aaaaah, Creta. Mai em deixaràs de sorprendre! Mai em cansaré de tornar-hi!

I, de regal, algunes fotos més d’aquesta recent (i esperem que no darrera) visita.

"Tres maneras de volcar un barco" de Chris Stewart

Vaig comprar aquest llibre per curiositat fa més d’un any, passejant (laboralment) per mars catalanes (concretament aquí). El vaig comprar pel tema (és clar), pel títol (ben suggerent) i perquè una de les tres històries que apareixen al llibre té lloc a Grècia (on sinó?).

És un llibre curtet i entretingut, molt agradable, basat en les veritables experiències nàutiques del seu autor, un home ben curiós, per cert!

La història comença amb una proposta laboral al seu autor i protagonista: fer de patró en un veler durant un estiu per les illes gregues. Però abans de partir cap al Mediterrani, viu la seva primera experiència marinera en aigües angleses (primer volc). La segona part es desenvolupa en l’illa de Spetses i les seves aigües. I la tercera a l’Atlàntic Nord, en una ruta que jo crec que no m’atreviria a fer mai de la vida!

És aquest un llibre amable, alegre i recomanable. Per jo, només té un però: és fa massa curt!

De vegades

De vegades necessites molt poc per somriure, per sentir-te feliç.

De vegades només necessites la banda sonora adequada, de fons a la teva vida, durant uns minuts de pacífica soledat a l’habitació d’un hotel d’una ciutat ni massa llunyana ni massa desconeguda.

De vegades només necessites una xocolata amb croissant a una horabaixa no massa freda per una tarda de novembre, però ben reconfortant després d’un llarg dia de reunió.

De vegades només necessites un sopar tranquil i divertit, amb companys de feina i, perquè no?, també amics, ple de rialles, relaxació i bon rotllo.

De vegades sentir aquesta felicitat tranquil·la i plana és tan agradable com sorprenentment dolorosa.

Perquè de vegades, puntualment o de forma més o menys constant, et sents quasi feliç, simplement quasi feliç.

Avui no hi ha foto, però sí banda sonora. No de la que parlava aquí dalt, però sí una altra que puc sentir una i mil vegades sense cansar-me. I que comença precisament així, per als tristament quasi feliços.

Sigueu feliços.

Sense el quasi.