Fils connectors

Fa ja un temps, jo diria que molt (però crec que no fa tant) vaig xerrar de connexions i desconnexions. Curiosament, aquests dies m’ha pegat per pensar en fils connectors.

I, què són els fils connectors? Són aquest fils invisibles que uneixen unes persones amb altres. L’origen dels fils és molt semblant a les connexions: no saps ni on ni quan apareixeran i de fet, en general, ignorem la seva existència però, de cop i volta descobreixes que estan allà, que existeixen i que mantenen unides a persones llunyanes en el temps i/o en el espai.

M’imagino aquest fils connectors amb una textura brillant, més o menys com els pensaments que en les pelis de Harry Potter alguns personatges es treuen del cap o guarden en petites botelles de vidre. Hi ha dotzenes de fils connectors, milers, milions. En general, no els veiem i, per això, els ignorem. Però de vegades, de cop i volta ens adonem de què existeixen, de què estan per tot i de què marquen el nostre dia a dia d’una manera quasi imperceptible.

És curiós això dels fils connectors. No els podem crear, no els podem tallar. Simplement existeixen.

Un bon dia, de cop i volta, somies amb una persona que fa molt de temps que no veus i, al cap d’un parell de dies, te la trobes pel carrer. Un altre dia, penses en cridar a aquella altra de la qual fa molt de temps que no saps res i, l’endemà, et crida ella. O, simplement, rememores situacions amb gent que ja creies perduda en el teu passat i, de cop i volta, tornes a tenir notícies seves per terceres persones.

Sí que és curiós això dels fils connectors. Llàstima que no els puguem veure, conèixer, controlar o crear. Però tal vegada en això està la seva gràcia, en la incertesa, en la sorpresa, en la... màgia?

La foto, festes estiuenques dijous passat a El Toro (Calvià, Mallorca). Altres fils, si no connectors sí almenys colorits!

"Up" de Pete Docter i Bob Peterson

Veure una pel·lícula com Up és una de les millors teràpies que un se pot plantejar seguir. És d’aquestes pelis animades que al final acaben agradant més als majors que als petits. Almenys a jo me va agradar molt!

És la història d’un home major, antic venedor de globus que s’embarca en la gran aventura amb la qual sempre ha somniat, però amb la inesperada companyia d’un explorador de 8 anys.

M’ha agradat pràcticament tot d’aquesta peli (per no dir tot). El protagonista és un anti-heroi, un home gran, hostil i antipàtic, tot el contrari que el nin que li acompanya, divertit i xerrador. Si els protagonistes són genials, també ho són els secundaris: des de l’explorador repudiat que faria qualsevol cosa per re-trobar la fama i prestigi perduts fins als gossos parlants, passant que Kevin, una divertida au de mil colors. La història també és genial, incloent una introducció que es mereixeria una peli per ella mateixa, amb un punt de seriositat, maduresa i tristor que probablement molt de nins no entendran. És genial veure una peli tan cuidada no només en l’animació (genial, genial) sinó també amb una història que enganxa, entreté, fa riure (i molt!) i plorar (una micona als éssers sensibleros com jo).

Ah, i no m’oblido del curtmetratge que acompanya la peli, “Parcialmente nublado” de Peter Sohn on descobrim, a la fi!, d’on venen els nadons que duen les cigonyes. També genial, realment genial.

Val la pena pagar per anar al cinema a veure pel·lícules així...

Tinc una càmera nova!

I sóc molt feliç!

Perquè sempre, sempre, sempre he volgut tenir una càmera rèflex. I mai, mai, mai no havia tingut una. Bé, en realitat fa poc vaig heretar una rèflex analògica de la meva germana, però això de utilitzar rodets surt molt car i jo tinc certa debilitat per disparar moltes fotos, així que ni la he feta servir...

És un caprici. Sí, i què? Em fa feliç i això és el que conta.

Encara estic en estat de xoc: ara no sé què fotografiar! Suposo que se’m passarà!

I, per celebrar aquest gran moment, inauguraré una nova etiqueta en aquest blog: fotografia (que, ben pensat ja fa molt que la podia haver inaugurada, així que re-etiquetaré algunes entrades).

Aquí podeu veure una foto. A que és preciosa?

Per cert, crec que no ho he dit, però és una Nikon d60.

Considera...

"Considera todas tus dudas y hasta la menor de tus hipótesis" (Bram Stoker, "Drácula")

“El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway

Darrerament m’he especialitzat en llegir llibres que no peguen massa amb l’època estival, calorosa i, suposadament, despreocupada que vivim actualment: primer va ser una història sobre una tempesta de gel i ara una història sobre una guerra.

Tinc records difusos sobre la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo: record que varen formar part de la meva adolescència, però que no entenia res. Curiosament, llegint aquest llibre, he sentit la necessitat de rememorar una mica d’història recent, he cercat per Internet, he llegit... i segueix sense entendre res.

El llibre conta la història de varis personatges que intenten sobreviure en una ciutat assetjada, on el límit entre la vida i la mort és tan difús com inesperat, on sortir a cercar aigua o comprar pa pot implicar la mort i on tenir electricitat a casa és tot una benedicció.

El violoncel·lista del que parla el títol és un músic que, després de veure morir a 22 persones mentre feien coa per comprar pa, decideix baixar al forat que ha quedat després de l’atac i tocar amb el seu violoncel durant 22 dies. Per lo vist, està basat en un cas real. Quantes històries tan reals i dures com aquesta es varen viure a Sarajevo durant el setge? Centenar, milers.

És un llibre dur i trist. Com sinó pot ser un llibre que tracta sobre una guerra? Deu ser molt difícil escriure sobre guerra, odi i dolor. El llibre té petits detalls que de vegades te fan somriure, però he enyorat una mica de positivisme. Ja sé que deu ser molt difícil veure les coses en positiu quan la teva vida queda destrossada i hi ha un franctirador en cada cap de cantó, però necessitem una mica d’esperança, d’il·lusió.

Aquest llibre és quasi, quasi poesia. Un poema de la guerra.

Un atemptat, dos morts

Avui pensava escriure sobre un llibre. O tal vegada sobre el meravellós concert de Miguel Bosé d’ahir. Però uns malvats m’han fet canviar de plans.

Tampoc no tinc molt que escriure, però això de què matin a dues persones sense cap motiu a menys de 20 quilòmetres de ca teva, te fa pensar. Però el que està clar és que no podem deixar que aquesta mala gent ens destrossi la vida. Per això, avui aquest blog està de dol, però a partir de demà tothom tornarà a la normalitat, perquè ha de ser així.

Hi ha coses en aquest món que no entenc. I el que ha passat avui és una d’elles.

“Harry Potter and the half-blood prince” de David Yates

Mai, mai, mai no hagués dit que diria això que diré a continuació sobre una pel·lícula de HP: m’ha decebut. Una mica, sí, però m’ha decebut!

No és un fet nou que sóc fan incondicional de la saga Harry Potter, tant dels llibres com de les pelis. De fet, qui és capaç de comprar un llibre de HP en un idioma que no coneix si no és un fan total?

Sí, m’agrada HP. Malgrat facin pel·lícules decepcionants com aquesta, l’adaptació del sisè llibre, seguiré sent fan de HP. I, està clar, em segueixen agradant les coses que ja vaig dir que m’agradaven sobre aquestes pelis (i que no repetiré ara). Però...

... no entenc perquè una història tan llarga i tan interessant hagi quedat reduïda a un entreteniment tan pla. Sí, pareix que aquesta peli se l’han presa com un mer tràmit entre tota la saga anterior i el darrer llibre, que per lo vist seran dos pel·lícules. Una altre decepció: el llibre 6 té molta més història, és molt més llarg i molt més interessant que el llibre 7, però l’han convertit en una peliculeta on realment no passa res interessant. En canvi, el llibre 7 és més curt, per jo li sobren la meitat dels capítols i així mateix en faran dues pelis... Buh! Està clar, la majoria dels que anem a veure la peli ja hem llegit el llibre, per tant a nosaltres no ens basten finals sorprenents, on morin personatges importants. No, senyor. Volem més. Ja sabem el que passa i com passa. Només ens ho han de contar de manera que ens emocioni.

Ja fa molt de temps que vaig llegir el sisè llibre i, la veritat, no me’n record molt, però sí que n'estic segura d’una cosa: passaven moltes més coses, era molt més emocionant, el darrer capítol em va fer plorar (i l’han eliminat de la peli!), no se’m va fer gens llarg i es contava més sobre el misteriós príncep del títol! Perquè, què aporta l’afirmació final de “I am the half-blood prince”? Res, absolutament res!

No val. Està molt malament que facin això. Els fans de HP han crescut i, els que ja érem grandets des del començament, volem més! Com ja he dit, hi ha moltes coses que m’agraden d’aquesta sèrie, visualment aquesta peli és fantàstica, insuperable, però aquesta vegada he notat una falta de química entre alguns personatges que m’ha sorprès (negativament), malgrat les suposades hormones adolescents. De fet, els personatges són menys ells mateixos que mai.

A aquesta pel·lícula li falta passió. És, simplement, una part més d’una maquinària (la saga HP) que funciona perfectament, una peça preciosa de rellotgeria, d’un rellotge fabulós, que l’han feta perquè encaixi a la perfecció i que faci la seva funció. I prou. No té l’emoció, la passió, la fantasia que, crec jo, tota peli de HP hauria de tenir. O sí, tal vegada sí la té, però no és suficient. Repeteixo, volem més!

Així i tot, vaig gaudir de la peli bastant, però és cert que cada vegada pensava que amb la següent escena, al següent moment, tot tornaria ser fabulós, tot seria magnífic i tornaria sortir del cinema bocabadada. Idó no.

Llàstima.

Menys mal que sempre ens quedaran alguns personatges que, tot d’una apareixen en escena, fan que la peli guanyi molt. Com per exemple, Snape. O Luna. I podria dir el mateix de Dumbledore, però des de què canviaren a l’actor que l’interpreta (per motius més que justificats, és clar!), no és lo mateix.

Sempre ens quedarà confiar en les següents pelis. O revisar les velles. O, especialment, rellegir els llibres.