Necessito la música

Necessito la música, per viure, per sobreviure. La necessito sobre tot en els dies grisos, que no necessàriament són dies en els quals no ha sortit el sol. Hi ha dies, a la feina, que estic esgotada, preocupada, estressada o simplement no tan feliç com m’agradaria i, de cop i volta, hi trobo el remei ideal: la música. Li dono a la icona de l’iTunes de la meva barra d’eines i me’n vaig a la llista de reproducció dels meus favorits. Alguns dies, la deixo en mode aleatori, perquè pul•luli pel centenar de cançons d’aquesta llista. Altres dies, quan necessito escoltar una cançó en concret, la cerco el més ràpidament possible, i deixo que la cançó soni i soni fins que l’avorreixo.

M’agrada molt fer feina amb música o, segons les feines que estigui fent, amb la ràdio. És cert que molt de pics ni tan sols la escolto, només la tinc com a melodia de fons, com a banda sonora a la meva vida. Però hi ha moments que necessito ficar-me a la cançó, quedar atrapada per la seva lletra o pel seu ritme. Quant de pics heu sentit que una cançó reflectia exactament el que sentíeu en aquell moment? Quantes cançons coneixeu que són veritablement bandes sonores dels vostres sentiments? Jo, aquest dies, em sento totalment identificada amb el punyent so de la gaita de Carlos Núñez, sonant (quasi, quasi plorant) així el preludi de la Suite nº1. de J. S. Bach. Se’m posen els pèls de punta.

La Sagrada Família

El pitjor de fer viatges molt seguits és que no tens temps de gaudir de les sensacions que et provoquen.

En menys de dos mesos de 2011 ja he viatjat tres vegades: dos per feina i una per plaer.

Viatjar per plaer s’ha torbat un esdeveniment estrany a la meva vida. Perquè quan vaig per feina també m’ho pas (normalment) bé. I, de vegades, aprofito qualque dia extra per fer turisme. Així que, en general, no sento la necessitat de fer més viatges per plaer. Més ben al contrari: em fa ganes gaudir de la meva rutina.

Feia un any i pico que no viatjava per plaer. Enguany, però, ja n'he fet un, de viatge de plaer, de menys de 48 hores, a Barcelona. Un cap de setmana de pluja, fred, música, ball, amics, turisme, compres de llibres al fnac -tot un clàssic- (per omplir el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir) i diversió. Un cap de setmana ficat a una única peça de mà de dimensions màximes 55 x 40 x 20 cm i 10 kg. Un cap de setmana sense la meva reflex (oooh!), sense les meves xeremies (ooooh!) però amb molta gent que estimo (i que no fa falta ficar dins una maleta!).

De la part turística, no puc evitar destacar la magnífica Sagrada Família. Hi he tornat. A la fi. Feia més de quinze anys que no hi entrava, fins i tot potser vint (o més...). Ja vaig explicar per aquí lo màgica que m’ha semblat sempre l’obra de Gaudí. Però també recordo perfectament la sensació de decepció i buit que vaig sentir quan vaig entrar per primera vegada, de nina (o joveneta, o adolescent, no ho sabria dir). “No hi hauria d’ésser una església això?”, vaig pensar. I ara, un munt d’anys després, a la fi vaig trobar allà dedins el que esperava: un temple sublim, lluminós, viu, alegre, sorprenent i màgic. Una altra manera d’entendre l’arquitectura i la religió. Una manera d’expressar, de viure, de crear. Uf, impossible escriure amb paraules, impossible plasmar amb una càmera digital compacta lo molt que vaig gaudir [*] d’aquell dematí del mes de gener a Barcelona dins la Sagrada Família.

Ara em fa ganes tornar a llegir-me “La clave Gaudí”, igual que quan llegia el llibre (entre avions i mars cretenques) em va fer ganes tornar a visitar l’obra de Gaudí.

[*] Gaudí em va fer gaudir! =)

El prestatge (i mig) dels llibres sense llegir

Tinc un prestatge (i mig) de llibres sense llegir.

És un prestatge nou, bé la seva designació com “prestatge dels llibres sense llegir” és molt recent, perquè el prestatge en sí no sé quant d’anys té, perquè forma part d’un antic moble que ja estava al pis quan el vaig comprar. Vaig sentir la necessitat de tenir aquest prestatge fa vàries setmanes, quan cercava quin llibre llegir i em vaig perdre entre el caramull de llibres desordenadament repartits pel moble. Perquè he de dir vàries coses. Una és que a casa tinc pocs llibres, bàsicament els que m’he comprat després de tenir la casa i els que a la casa dels meus pares no tenien lloc. La majoria dels meus llibres segueixen a casa dels meus pares, qualque dia me’ls duré, suposo perquè hi ha tota una prestatgeria esperant per ells. Però no hi trobo el moment. I dos, m’agrada tenir els llibres agrupats a l’atzar, sense cap ordre establert. Bé, els que són sagues estan junts, però la resta no. Tal vegada estan més o menys ordenats per mida: els més petits als prestatges més petits i els grossos als grossos i prou. I no penso ordenar-los, vull dir, així com estan jo els trobo ordenats. No vull ordres alfabètics, ni autors nacionals i estrangers. No, és clar que no. Els vull anar col·locant com m’apeteix, segons els vaig comprant.

Després de tot aquest discurs sense sentit, torno al prestatge (i mig) dels llibres sense llegir. Lo de mig bé perquè després de les meves darreres adquisicions (de llibres) m’he adonat de què un prestatge no és suficient pels meus llibres nous. Perquè m’agrada molt llegir llibres i comprar-ne. I no em sap greu tenir llibres esperant ser llegits, al contrari: sense aquest llibres sense llegir em sentiria una mica més desconcertada sobre el futur, almenys sobre el meu futur com a lectora.

A la foto, el meu prestatge (i mig) de llibres sense llegir. M’encanta. I espero que no es buidi del tot mai.

The straight line is godless and immoral

Aquesta frase il·lustra una bossa que em va enamorar (i me’n vaig comprar) ahir mateix als baixos de la Hundertwasserhaus, l’edifici que apareix en la foto d’aquí devora, a Viena.

Tant el dibuix de la bossa com l’edifici són obra de l’artista austríac Friedensreich Hundertwasser. No sabia res d’aquest artista abans d’apropar-me a aquest edifici i entrar en el petit cafè, sala d’exposicions i tenda de records que hi ha als seus baixos. Però una ràpida visita em va fer admirar aquest artista l’obra del qual es caracteritza pel rebuig a les línies rectes, pels colors brillants, les formes orgàniques i la reconciliació de l’home amb la natura. Una obra sorprenent, atractiva i lluminosa. Així que, a part de la bossa, ara tinc un parell de postals amb dibuixos de brillants colors il·luminant el meu entorn.

Ahir a Viena. Avui a Mallorca.

Tant enfora, tant a prop.

Què estrany.

Sóc una cadira

Tot va començar fa un parell de mesos. Estant passejant (laboralment) per mars catalanes, vaig rebre una cridada d’una Entitat Superior (ES) per comunicar-me que una Entitat Molt Més Superior (EMMS, tan superior que està a Brussel·les) m’havia proposat com a presidenta (P) d’una de les reunions a les que usualment assisteix. Una setmana després, per mars malteses em vaig reunir amb l’EMMS per acceptar extraoficialment el càrrec de P, no sense abans haver-lo consultat amb varis ES de diferents nivells [*].

L’acceptació oficial no se’n va poder fer fins a principis de 2011 (per qüestions laborals summament avorrides que no fa falta explicar aquí), així que, des de fa més o menys un menys sóc oficialment presidenta. O chairperson, si ens guiem per l’idioma que predomina en aquestes reunions. I aquesta paraula, chairperson, m’ha fet reflexionar molt durant aquest darrers mesos.

Fins ara, a aquesta reunió (i altres semblants), la gent que la ha presidia s’ha dit chairman, és a dir, president, en masculí. Però jo no sóc un home, per tant, no em podien dir chairman, així que em diuen chair. Ni chairwoman, com pareix que seria més adequat, ni chairperson, que pareix que seria lo més políticament correcte. No, tothom parla de jo com a chair. I, malgrat la paraula chair s’accepta com a sinònim de chairperson no puc evitar pensar en la traducció més habitual: cadira. Així que, senyors, ara sóc una cadira.

Au, me’n vaig cap a l’aeroport que he d’agafar un avió (vol directe!) perquè durant cinc dies he de fer de cadira. Deu meu, quina responsabilitat això de fer de cadira! [**]

PS que no té res a veure: avui no hi ha foto al post, avui toca música. Ahir vaig tornar al teatre a veure “Ballant, ballant... la història” i em va agradar tantíssim com (o més que) la primera vegada. I, de nou, amb els pèls de punta a l’escena final, amb aquesta cançó:



[*] Per si qualcú en té interès, no, això no és motiu per donar-me l’enhorabona i no, no implicarà cap millora econòmica, però sí més feina (per tant, és un marronàs en tota regla).

[**] El to irònic general d’aquest post és símptoma inequívoc de què estic acollonida amb lo que pot passar durant aquest pròxims dies. Només espero sobreviure. Amb dignitat.

Desfent la maleta, fent la maleta

La setmana passada, vaig fer la maleta dos pics i vaig desfer la maleta dos pics.

Mentida. Encara tinc la segona maleta només mig desfeta.

És igual, el que és cert és que vaig fer dos viatges en una setmana. Un va ser laboral, l’altre d’oci. El meu primer viatge d’oci en any i mig o així. A la fi!

I, encara amb la segona maleta només mig desfeta, estic a punt de fer de nou la maleta, per tercer pic en aquest 2011. Per feina, és clar.

Ja sóc tota una experta en això de fer i desfer la maleta.

A la foto, un tranquil i deliciós sopar a Fuengirola (Màlaga), la única foto (o quasi) que vaig fer durant el viatge laboral. El d’oci es mereix un post propi.

Dos llibres

Una de les (poques) coses bones (probablement la única) d’estar malalta és que si te passes hores i hores llegint no te sents culpable, perquè tanmateix, no tens energies per fer res més. Així, en un període relativament curt de temps m’he llegit dos llibres.

No recordo on vaig comprar “Siempre el mismo día” de David Nicholls, probablement ho vaig veure un dia a una gran superfície quan vaig anar a comprar qualque cosa i em va cridar l’atenció. El títol és atractiu. I la història també: cada capítol del llibre és un dia 15 de juliol, des de 1988 fins a 2007 i, per tant, és un dia en la relació dels seus protagonistes Emma i Dexter. Sincerament, em pensava que el llibre seria molt més empallegós de lo que finalment ho he trobat. Però també m’esperava més, no sé ben bé el què, però més. Me va passar una mica com amb “El mateix dilluns” d’Albert Roquer Grau: la idea de partida és tan original que és molt difícil complir les expectatives. Què voleu, sóc així d’exigent. Per cert, acabo de descobrir que s’ha fet una pel·lícula basada en el llibre. Hm, no sé si la aniré a veure...

Així que en acabar aquest llibre, vaig decidir que havia d’anar cap a una cosa segura: en mig de la meva malaltia eterna, necessitava un llibre entretingut, que no em sorprengués cap a malament (ja que que et sorprenguin cap a bé cada vegada és més difícil) i prou. I “Crepúsculo” de Stephenie Meyer em va parèixer una aposta segura. Fa cosa de mig any em vaig enganxar a les pel·lícules i ja vaig dir que qualsevol dia em compraria els llibres. Idó bé, el primer feia temps que m’esperava al prestatge de llibres sense llegir i vaig pensar que era el moment ideal. I no em vaig equivocar. El vaig gaudir tant, tant com la pel·lícula: dosis justes de romanticisme i d’acció, personatges interessants, història fantàstica però que quasi te la creus i tot. Ni més ni menys que el que necessitava. Em va sorprendre lo molt semblant que és amb la pel·lícula, lo bé que han aconseguit reflectir l’atmosfera del llibre i la personalitat dels personatges. Ah, l’altre dia em vaig comprar el segon llibre. Qualsevol dia d’aquests caurà!