Dos llibres

Els dos darrers llibres que vaig llegir durant 2011 no podien ser més diferents. Me’n vaig comprar el primer d’ells, “Vacaciones con papá” de Dora Heldt, a un aeroport (a Barajas), de camí a Creta, perquè em vaig adonar que quasi havia acabat el llibre que en aquells moments llegia i que encara havia d’agafar 4 avions abans de tornar a casa. Em va parèixer un llibre lo suficientment pla i entretingut per amenitzar tantes hores d’avions i d’espera en aeroports. I és realment un llibre molt pla i, al principi, bastant entretingut. Una dóna de 40 i pico anys planeja passar les seves vacances juntament a una altra amiga, acompanyant a una tercera en els primers inicis d’un bar que ha d’obrir, a una illa alemanya. El que en un principi semblen unes idíl·liques vacances es compliquen una mica quan el pare de la protagonista s’apunta. Situacions entretingudes i personatges graciosos, sí, però és tan previsible, les bromes són tan esperades i fins i tot els personatges són tan plans que quan anava per la meitat em varen fer ganes de deixar-lo córrer. Però no, el vaig acabar per descobrir, oh sorpresa, que acabava exactament com m’ho esperava. És un llibre que va bé per avions i aeroports, i probablement per llegit tombada a la platja a l’estiu, però res més.

“Nineteen eighty-four” de George Orwell va arribat a les meves mans d’una manera molt diferent: com a lectura obligatòria a les meves classes d’anglès. Ja vaig comentar per aquí, tot d’una veure la pel·lícula, que aquesta era la meva segona lectura del llibre. Com ja he dit, és un llibre ben diferent a l’anterior: un llibre gris, pessimista i fosc. No repetiré el que ja vaig comentar de la pel·lícula, ja que aquesta versió adapta bastant bé el llibre. Vaig començar aquest llibre mentre llegia l’anterior (això va en contra del meu principi de no llegir dos llibres simultàniament, però una no en té sempre ganes de llegir en anglès) i el vaig acabar després de veure la pel·lícula. M’agrada més el llibre que la peli. Ja vaig dir que veure en imatges el que passa al llibre se’m va fer molt dur, però a més és en el llibre on trobes tot el sentit a la història, on s’explica tot, s’entén tot. Malgrat la peli és terrorífica, el llibre és escarrufant, perquè comences a pensar i te n’adones que estem més a prop de la ficció que descriu (el control de les nostres vides, la manipulació de la nostra realitat) del que pensem. I, aquests dies, veient les imatges de Corea del Nord davant la mort del seu líder i escoltant coses com que a la televisió nord coreana deien que els ocells ploraven de tristor el dia del seu enterrament, no vaig poder evitar pensar que ja hi ha llocs, al nostre planeta, on la novel·la d’Orwell és una realitat. Quina por.

Hola 2012!

Avui, en aquest dematí solejat i fins i tot quasi càlid, comença tot.

Comença un nou any.

Comença un nou any del qual no sabem res. Un any que segurament serà difícil, en el qual ens continuaran menjant el cap amb lo malament que va tot, amb la quantitat de sacrificis que nosaltres, els treballadors, haurem de fer per salvar el país d’una crisi que no hem provocat. Un any en el qual passaran coses bones i dolentes. En el qual naixerà i morirà gent. En el qual serem feliços i, tal vegada, no tant. En el qual riurem i plorarem. En el qual aprendrem i desaprendrem. En el qual estimarem i ens estimaran (o no). En el qual tirarem cap endavant o retornarem cap enrere.

No sabem què passarà en aquest nou any.

Però és el començament de tot, de tot. De tot un any ple de dies, més llarg de lo habitual (hi haurà 29 de febrer!), un any amb esdeveniments olímpics. Un any que sona molt bé (2012. No sona genial?). Un any nou, totalment nou, tot per nosaltres.

I l’hem de viure. L’hem de viure a tope. Tots i cadascú dels 366 dies que tenim per endavant. Perquè són un regal. Malgrat crisi, problemes de salut, sentimentals o laborals. Viure és sempre un regal. I l’hem de gaudir com a tal.

A la foto, portada (provisional) de la introducció de la meva tesi. Com a metàfora d’un dia com avui i perquè aquest 2012 serà l’any que l’acabaré. I perquè, malgrat acabar-la sembli un final, sé que només és un començament.

Feliç Any Nou!

Adéu 2011

Avui és el darrer dia de l’any. I aquí estic, lluitant contra una faringitis-sinusitis (que pareixia vírica però deu ser bacteriana) en el meu cos i un virus cabró en el meu portàtil. Però podré amb tots, ho sé.

Malgrat vaig començar l’any malalta i l’acabo malalta, aquest ha estat un bon any. No em puc queixar, no senyor. He anat a llocs on no he estat mai. He rigut i somiat. He viscut moments inoblidables. He fet moltes fotos. He estat més feliç que trista. M’he il·lusionat. He gaudit del sol, de la mar, dels amics, de la feina. He gaudit de viure.

També n’hi ha hagut moments dolents, és clar, però d’aquest no me’n sol recordar gaire. A nivell de bloc, ha estat un any més productiu que els dos anterior i, malauradament he hagut de privatitzar aquest raconet meu, estic contenta, més contenta que mai de tenir-lo, de mantenir-lo, de gaudir-lo.

I el meu recompte anual és talment així:

He estat en 8 (+1) països (el +1 indica que a un d’ells només he estat en alguns dels seus aeroports.

He agafat 38 avions (increïble, he superat el meu record personal de l’any passat!).

He trepitjat 14 aeroports (+ el meu).

No m’han perdut la maleta en cap dels viatges.

He anat en 1 vaixell.

He passat 15 dies a la mar.

He dormit 68 dies fora de casa.

He gaudit de 3 illes (+ la meva).

He tornat 1 vegada a Creta (cosa que ja comença a ser una tradició! Espero que perduri!).

He anat a 2 noces i 1 funeral.

Han mort 2 persones properes i han nascut 4 criatures d’amics propers (Ah, el cicle de la vida...).

No he complit el meu propòsit d’acabar la tesi. Però no passa res, perquè ja la tinc quasi acabada i sé, sí, sí, que l’acabaré en 2012. Sona tan bé 2012...

A la foto, detall d’un carrer de Rethymnon, a Creta. On si no?

Darrers viatges

Ara que he començat a pensar en fer el recompte anual de 2011, m’he adonat que no he escrit ni una sola línia, ni he penjat una sola foto dels dos darrers viatges que vaig fer, allà pel mes de novembre [*].

És curiós com funciona l’autocensura de vegades.

Val que han estat viatges curts i nacionals, val que un d’ells era un destí més o menys habitual, però així i tot trobo que hauria de mencionar qualque cosa.

És cert que en cap dels viatges vaig dur la reflex (això és el que té no facturar, que has de limitar molt el teu equipatge) i també és cert que en cap dels casos vaig fer gens de turisme, però crec que almenys hauria de penjar una foto, almenys una.

Els dos viatges han estat curiosos, per dir una paraula que els enquadra bé a tot dos, malgrat no han tingut res a veure entre ells (bé, sí, eren viatges de feina, és clar).

A principis de novembre, vaig viatjar per primera vegada al País Basc. Una reunió internacional de tres dies, a un lloc desconegut, amb un temps espectacular. Vaig descobrir que a la ria de Mundaka existeix una ona que fa les delícies dels surfistes. Vaig comprovar el que tothom diu de què “al País Basc se menja beníssim”. Vaig constatar que en tres dies se pot passar per infinits estats d’ànim, fins i tot contradictoris. Vaig al·lucinar a un finès que aprofitava els moments lliures per interrogar-me per les tradicions del país (“I què bereneu? I a quina hora dineu? I quan sopeu? I feu cada dia migdiada?”). Vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un vespre, quasi ni vaig dormir. Vaig fer un parell de fotos, amb la compacta i amb el mòbil.

A finals de novembre, vaig viatjar per segona vegada enguany a Fuengirola. Una reunió nacional de tres dies, a un lloc més que conegut, amb un temps variable. Vaig haver de comprar el bitllet el dia d’abans, perquè fins al darrer moment no em varen autoritzar el viatge. Vaig volar per Granada, però no vaig veure gens de Granada. Vaig anar amb una companya i amiga molts de quilòmetres en furgoneta. Vaig retrobar-me amb la gent de sempre. Vaig fer feina, vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un dia, quasi vaig anar a veure el centre de Granada. Vaig fer una única foto, des de l’avió de tornada.

A la foto, el passeig de Mundaka, el darrer dematí abans de partir cap a casa, lluminós i espectacular, com només poden ser els dies solejats de tardor.

[*] En realitat, sí que vaig mencionar qualque cosa i fins i tot penjar una foto aquí.

Tradició nadalenca

La pitjor, amb diferència, de les meves tradicions nadalenques és posar-me malalta durant aquests dies.

La veritat, no recordo cap dels darrers Nadals, Caps d’Any o Reis que no hagi estat malalta. De vegades, fins i tot la malaltia s’allarga fins a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià, a mitjans de gener. [*]

I sempre és el mateix, una malaltia de nens, com va dir el meu metge fa un any. Faringitis. Amigdalitis. Combinades entre elles o per lliure. Sovint s’uneix un virus estomacal, que em va atacar almenys dos anys seguits, no fa tant.

I, com sempre, quan decideixo que hauria d’anar al metge és festiu. O cap de setmana. O les dues coses. I espero amb unes ganes insanes (o malaltisses, ja!) que arribi el següent dia laborable per plorar-li una mica a la infermera de l’especialista perquè em coli o em deixi anar d’urgències.

I, mentrestant, ho intento tot, tot. Pròpolis, bafs d’eucaliptus, infusions de farigola i llimona, liquat de tomàtiga, gàrgares amb aigua salada. Tot. I només desitjo que passin d’una vegada aquests dies i em posi bé. I només em juro i perjuro a jo mateixa que l’any següent no em posaré malalta per aquestes festes. Ja.

Aquest any almenys he estat lo suficientment llesta per no agafar-me vacances justament quan me posava malalta (o és justament al contrari?).

A la foto, un detall del meu arbre de Nadal. Una novetat, una nova tradició nadalenca.

[*] Això reforça la meva teoria que el temps hauria de botar de l’1 de desembre a l’1 de febrer, com a mínim!

Nadal

Hivern

Ja ha arribat l’hivern al meu bosc de Ginkgo bilobas.

Però, a diferència de l’any passat, ja no em preocupen que les seves fulles se tornin grogues i caiguin, no, ja no. Perquè ara sé que els meus ginkgos són arbres caducifolis i que d’aquí unes setmanes perdran les seves fulles. Però també sé que d’aquí uns mesos, tornaré a gaudir d’una explosió primaveral de meravelloses fulles de ginkgo.

Dels meus cinc ginkgos originals, vaig donar dos; un sé que ha mort (oooooh!), l’altre creix saludable. Els altres tres encara són amb jo. Un té ja assignat una família d’adopció. Els altres dos (entre ells, el primer que em va créixer, aquest) quedaran amb jo. No podria separar-me d’ells. Ja no.

A la foto, el meu bosc de ginkgos, preparant-se per l’hivern.