Per mars franceses

Ja vaig dir per aquí que ha arribat un punt a la meva vida laboral en la qual viatjo tant que ja començo a repetir destins. Sense dubte, Sète és el destí internacional més repetit: aquesta és la quarta vegada que visito aquesta ciutat en cinc anys.

Sète és una ciutat petita i marinera situada al sud de França, en ple Golf de Lleó i, per tant, està sotmesa a un règim de vents bastant dur, que fa que en només en poques hores passi de ser un lloc molt agradable a un lloc bastant insuportable. És un lloc en el què només en tres dies pots gaudir de sol, vent, pluja i llamps, en qualsevol combinació possible. És una ciutat on una vegada vaig dir allò de je me suis tordu le cheville. És una ciutat solcada per canals, com una Venècia qualsevol, però amb uns canals que cada cert temps es converteixen en camps de batalla de un jocs damunt barques, els tornejos de Joutes. Una vegada, només una vegada (l’any passat) he tingut l’oportunitat de presenciar aquest tornejos que sempre acaben amb qualque oponent a l’aigua. I una vegada, només una vegada (l’any passat) he dut amb jo la càmera bona i he fet fotos que valien la pena. Curiosament, l’any passat ni tan sols vaig mencionar aquest viatge en el bloc. I juraria que hi vaig fer fotos ben xules.

Tornar a Sète és sempre un regal, malgrat s’hagin de fer molt de quilòmetres de carretera, o precisament per això. És un regal tornar a gaudir d’un hotel amb un pati fabulós al que tornaria sempre, malgrat tingui un preu quasi inaccessible (quasi). És un regal veure les barques i els canals, malgrat visitis la ciutat encara en fase de recuperació de l’agmidalitis-faringitis semestral i només un dies després de tornar de dues setmanes a la mar.

A la foto, panoràmica des de la meva habitació (s'ha de clicar damunt per veure-la sencera). No tinc quasi cap foto decent. És el que té deixar al darrer moment la reflex a casa, quan ja la tenia ficada a la maleta. Ímpetus absurds i sense sentit.

El per què

M’ha costat molt, molt, convertir aquest espai meu, aquest blog en un espai privat. No ho volia fer per diversos motius, el principal és que crec que un blog ha de ser públic, obert a tothom. És, per jo, una característica bàsica d’un blog: que qualsevol, qualsevol, pugui entrar lliurement, de forma més o menys casual i llegir (o no) les entrades que l’interessin. Tenir un blog privat li lleva naturalitat i espontaneïtat, limita molt les visites (tampoc no n’he tingut mai tantes...) i, sobre tot, restringeix els visitants a uns quants coneguts.

Òbviament, si finalment ho he fet ha estat per motius de pes. En realitat, el motiu ha estat únic i exclusiu: evitar visites no desitjades. Una en concret. Per jo, aquest blog era un espai anònim, un lloc on escriure lo que pensava, lo que sentia, lo que vivia. Però era un anonimat relatiu: molt d’amics i coneguts el coneixien, alguns el seguien. Mai no he estat massa estricta amb això de l’anonimat: no m’importa que la gent sàpiga qui som i, de fet, vaig perdre una aposta, tan segura estava jo de la capacitat d’anonimat que regnava.

Hi ha gent coneguda meva que ha arribat al meu blog per casualitat i, després de llegir un parell d’entrades, tot d’una ha sabut qui som. No m’ha importat. Ja he dit que això de l’anonimat no és una cosa radical i, de fet, si volgués un anonimat més contundent, evitaria molt de temes i em tornaria més estricta. Ho aconseguiria. Però fa temps, molt de temps, vaig fer una tonteria que és la que ha dut a la conversió d’aquest espai en privat: vaig obrir un conte en Twitter, amb el meu nom i llinatge i vaig incloure la direcció d’aquest blog. Com que no sabia com funcionava Twitter, no vaig tornar a entrar en mesos i me’n vaig oblidar.

Temps després, vaig rebre un comentari d’una persona del meu passat que no vull en el meu present. El vaig ignorar, però em va emprenyar molt que em trobés. Vaig passar varis dies intentant descobrir com ho havia trobat i va ser quan vaig recordar l’entrada de Twitter. És molt rebuscat, ho sé, però què es pot esperar d’una persona que després de 10 anys cerca per Internet el meu e-mail de feina, al qual m’escriu de tant en tant? Què es pot esperar d’una persona que cada cert temps em crida al mòbil encara no sé ben bé per què? Què es pot esperar d’una persona que ha canviat de nom al facebook per evitar que el bloquegi? Què es pot esperar?

La meva primera impressió en aquell moment va ser eliminar el blog. Simplement. Però ho vaig pensar i em vaig negar. Aquest blog és un projecte molt meu, molt personal i del qual estic molt orgullosa. Ningú, ni molt menys ell, aconseguiria eliminar-lo. Així que vaig decidir que m’importava poc si ho llegia, si ho seguia, mentre no emprenyés. Però no. No se pot estar callat. No pot consentir sentir-se ignorat (no són suficient 10 anys d’ignorar qualcú perquè s’adoni que ja no forma part de la teva vida?). Així que va comentar. I va a tornar a comentar. Recentment. I me’n vaig emprenyar. I molt. Moltíssim. Perquè és injust. És injust que qualcú com ell me manipuli. És malaltís que després de tant d’anys m’enviï “petonets” com si fóssim amics. És intolerable que sigui capaç d’insistir i tornar a insistir després de tant d’anys ignorant-lo. No he lluitat anys i anys per ser una dona forta, independent i autosuficient perquè qualcú com ell jugui amb jo. No senyor.

I és per tot això que he fet d’aquest blog un espai privat. Em fa mal, molt de mal haver-lo de fer. Ningú no sap lo molt que significa per jo aquest blog, lo important que ha estat per jo crear aquest espai on expressar tot el que vull sense cap tipus de limitacions. I ho continuaré fent, és clar que sí. Malgrat a partir d’ara això s’hagi convertit en una festa privada.

A la foto, unes floretes noves que vaig comprar l’altre dia. Aquesta entrada tan seriosa necessitava una mica de llum.

Dues setmanes a la mar

Durant dues setmanes a la mar, poden passar moltes coses, se’n poden fer moltes coses. Vet aquí algunes d’elles:

Viure tempestes espectaculars, amb molta pluja, trons i llamps que cauen damunt la mar.

Veure sortides i postes de sol lluminoses.

Enyorar somriures passats.

Ficar el salvavides sota el matalàs al llit, per intentar que els peus es desinflin després de passar dia darrera dia dreta.

Fer un simulacre d’abandonament de vaixell, tots amb els nostres salvavides . I veure un parell de companys vestits de teletubbies.

Col·laborar amb Salvament Marítim en un simulacre nocturn espectacular, amb helicòpter inclòs!

Prendre (difícils) decisions sobre el futur.

Mostrejar amb xarxa d’arrossegament, mostrejar amb draga de sediments, fer fotos i vídeos submarins. Triar, mesurar, pesar i obrir bitxets. O, millor dit, veure com els altres ho fan.

Triar on fer feina cada dia, consultant compulsivament les prediccions de temps i confiant en les oracions de la dona del capità per evitar temporals (infalible!). I estar preparada per prendre decisions ràpides (i espero que correctes).

Decidir, el primer dia a la mar, que lo de comprar ensaïmades ja no és una sorpresa, sinó una cosa que tothom dona per suposats (i, per tant, posar en marxa “l’operació ensaïmada”).

Fer feina escoltant música clàssica. Sobretot aquesta cançó. I fer feina escoltant heavy metal. No simultàniament, però només amb uns minuts de diferència.

Veure la terra des de la mar. Un dia i un altre. I no cansar-me. Mai.

Entrar a terra, a Maó, un dia, anar a sopar (on sempre) i fer unes copes (on sempre). Gaudir-lo com el regal que és. I comprar formatge. I berenar com autèntiques reines amb una terrassa de vistes immillorables.

Veure un eclipsi de lluna total.

Navegar a tota màquina cap a terra, mentre allà a dalt l’eclipsi continuava, per desembarcar un tripulant ferit. I pràcticament inaugurar el dic nou de Ciutadella. Qui ens ho hagués dit.

Xerrar amb patrons que feia molt amb els que no xerrava. I riure amb ells. I prometre que els aniria a veure prest.

Ser objecte de dues entrevistes (i mitja) a la ràdio.

Fer un blog. En concret, aquest.

Fer mostratges a zones on no havíem treballat mai abans. I estar ben acollonida al respecte.

Rebre una convidada per a unes noces. Yupi!

Patir una amigdalitis. I una faringitis. Simultàniament.

Menjar ensaïmades. Menjar molt. De tot. I bo.

Fer molta feina. Dormir poc. Sofrir esperant que cada dia tot surti bé. Viure dies tan llargs que em feien dubtar si el que passava havia estat el mateix dia o dies anteriors. Somriure. Xerrar. Viure. Gaudir.

No tenir quasi temps ni per pensar, ni per sentir. Millor així.

Sopar a popa amb els col·legues, amb els amics, amb els companys. Relaxar-me a la fi, després de dues setmanes, malgrat la febre, el mal de coll i els antibiòtics. Veure a la gent gaudir. Gaudir de veure’ls gaudir.

Decidir, amb l’oficial de guàrdia, que la banda sonora perfecta per la darrera horabaixa a la mar, pels darrers moments ja recollint i replegant, quan la melancolia ja comença a aparèixer és aquesta.

Tornar-me a terra demanant-me a jo mateixa si aquesta ha estat la millor campanya de totes. Somiar amb moltes més campanyes com aquesta. Demanar-me per què no poden ser totes així (però sense faringitis-amigdalitis!). I descobrir que, al cap i a la fi, aquestes dues setmanes han estat tot un regal.

Entre la mar i l'aire

Ja vaig dir l’altre dia per aquí que, 10 anys després, la il·lusió d’anar a la mar continua intacta. En part és, suposo, perquè m’encanta el que faig. En part és, també, perquè a la mar mai no saps el que pot passar. Pot passar tot, pot no passar res.

Ahir va passar una cosa que ha sorprès no només als nous, sinó també a alguns més veterans: vàrem col·laborat amb Salvament Marítim en un simulacre. Ha estat estrany, sorprenent, sorollós i espectacular. Vespre. Un vaixell en mig de la mar. Un helicòpter que s’apropa des de l’aire. Una corda de l’helicòpter cap al vaixell. Un home que baixa per rescatar un suposat ferit. Llum, soroll i remolins a la mar provocats per l’helicòpter. I nosaltres d’espectadors, d’espectadors entre feliços i sorpresos, entre asustats i excitats, vivint un moment nou per molts de nosaltres, malgrat d’altres ho han viscut, sense que fos un simulacre. Ha estat estrany, tots allà defora, davall l’helicòpter, mirant sense ser conscients del perill que podia suposar estar allà, o simplement, ignorant-lo.

La foto és dolentíssima, no va haver manera de què en sortís una bé, però se veu el rescatador, baixant de l’aire cap a la mar.

Me'n vaig a la mar

Un any més, me’n vaig quinze dies a la mar. A la mar illenca.

D’aquí 2 mesos, farà 10 anys que vaig començar aquesta fabulosa aventura, tant laboral com personal. D’aquí unes hores, començarà la meva campanya oceanogràfica número 24. Quan acabi, arribaré (quasi) als 300 dies a la mar. Més si contem els embarcaments en vaixells comercials. I estic feliç, nerviosa, emocionada i expectant com el primer dia. O tal volta més.

Quan miro enrere, no em sento tant llunyana d’aquella joveneta que, encara sense haver acabat la carrera, se’n va embarcar en un vaixell petit i blau, que es movia com un dimoni. Recordo perfectament el meu primer dia a la mar, el mareig, la sensació d’estar fóra de lloc, la sequedat a la boca, l’incapacitat de fixar la vista. És clar que ho recordo. D’ençà aleshores, han vingut altres de vaixells, alguns altres, no molts. Amb aquell encara vaig fer 6 campanyes més. Amb un altre vaig anar 2 pics a mar algerines. Amb un pesquer, que ja ha canviat fins i tot de nom, vàrem fer molta ciència. Amb un vaixell estranger vàrem treballar pel canal de Menorca. I els vaixells comercials, en quants he estat? Set, tal volta vuit? I avui, avui mateix em retrobo amb un vell conegut, un vaixell gros i antic, amb problemes de flotabilitat (shhh), còmode, confortable i acollidor, per cinquè any consecutiu.

No sé si durant aquest dies podré actualitzar el bloc. Sé que ens esperen moltes hores de feina, alguns nervis, una aturada a Maó (si tot va bé) i un projecte de bloc científic que espero que tingui èxit (i sigui el primer de molts més). Companys nous, feines noves i la il·lusió intacta.
L’aventura continua. Sempre a la mar.

De passeig per Frankfurt

Durant la tornada del meu darrer viatge per terres eslovenes, vaig tenir una escala de 6 hores a l’aeroport de Frankfurt. Com que feia un dia bastant bo i la perspectiva de passar-me tant de temps tancada a un aeroport no m’atreia massa, vaig decidir pegar un bot a la ciutat, superant tots el meus pors que, en un moment així, varen aparèixer: trobaré el tren que he d’agafar? Baixaré a l’estació adequada? Sabré tornar? Perdré l’avió? Em robaran la maleta de la consigna? Em segrestaran?

Així que, a la fi, conec qualque cosa més d’Alemanya que els seus aeroports (Munich, Frankfurt, Düsseldorf, Nuremberg i Stuttgart): ara ja puc de que conec Frankfurt.

La veritat és que estava bastant cansada després d’una setmana de reunió i d’aixecar-me a les 5:30 del dematí, però l’excursió va valer la pena. Com que no tenia massa ganes de caminar, ni de cansar-me més de lo que ja estava, vaig agafar un autobús turístic i vaig fer un recorregut agradable i còmode per gran part de la ciutat.

Què voleu que vos digui? La ciutat és interessant, però després de passar una setmana en Ljubljana... No, no, no hauríem de desmerèixer aquesta ciutat moderna, cosmopolita, amb edificis impressionants i una part comercial molt, molt interessant. Una ciutat maca, còmoda i lluminosa. Varen ser unes hores molt agradables, la veritat.

"Midnight in Paris" de Woody Allen

La darrera pel·lícula de Woody Allen és fabulosa. No sé si és la millor que ha fet, però la veritat és que, de les seves darreres que he vist, és una de les que més m’ha agradat.

M’ha agradat tot d’aquesta pel·lícula, des de la caràtula, amb reminiscències de Van Gogh i la seva meravellosa “Nit estrellada” (i que vaig utilitzar una vegada per il·luminar un post molt, molt llunyà), fins als seus actors protagonistes, passant per una història entre romàntica i fantàstica, entre actual i irreal, uns diàlegs inspiradíssims i uns personatges que no deixen de sorprendre.

No sabia de què anava la pel·lícula, només que era de Woody Allen i com es titulava i crec que ha estat precisament aquest desconeixement el que m’ha fet gaudir-la tant com la he gaudida. Un escriptor americà a Paris (no, encara no hi he estat, a Paris!) serveix com a excusa per reflexionar sobre present, passat i futur, sobre la felicitat on i com trobar-la (sóc jo o darrerament tot el que veig i/o llegeix em pareix encaminat a respondre aquestes preguntes?).

Com ja vaig dir un dia per aquí, les pelis de Woody Allen pareixen simples, però realment són molt complexes. Aquesta, a més, és tan divertida com deliciosa.