"El peor remedio" de Donna Leon

Així és un dels dos llibres que una amiga em va deixar, de la mateixa autora i amb el mateix protagonista: el comissari Brunetti. Com que ja fa bastant (o massa) mesos que me’ls va deixar, vaig decidir llegir-m’ho, per tornar-li (ja és ben hora) ja que l’altre me’l vaig llegir ja fa un temps. És un llibre que, d’entrada, no m’hagués comprat mai: no m’agrada gens la portada, la veritat. Però bé, de vegades no ens hauríem de fiar massa de les aparences.

He llegit aquest llibre molt ràpidament. Suposo que en part perquè està en el meu idioma matern, no com l’anterior a aquest i per la seva temàtica, bastant més simple i, en cert mode, superficial en comparació a l’anterior (i perquè a més té un parell de centenars de pàgines).

Com totes les històries de Brunetti, és una història policíaca que té lloc a Venècia. Aquesta vegada, l’expositor (jo hagués dit escaparate) romput d’una agència de viatges inicia una trama que mescla viatges de turisme sexual i un assassinat que pareix relacionat més amb la Màfia que amb el trencament d’expositors, i que inclou a la dona de Brunetti implicada en la trama.

Llibre entretingut i amè. M’han agradat les històries de Brunetti. Suposo que acabaré llegint més, perquè fan passar una estona ben entretinguda.

Catastrofisme

Odio les pel·lícules, les series i les notícies en general que promouen el catastrofisme. Em posa nerviosa veure com són capaços de manipular el subconscient col·lectiu, traspassant fronteres i generacions. A nivell de notícies, ara està de moda posar el crit en el cel sobre les terribles conseqüències del canvi climàtic [*]. A nivell cinematogràfic, em crida especialment l’atenció com la societat assumeix que a la natura hi ha animals “bons” i “dolents”.

Virus assassins, formigues terrorífiques, aranyes infernals, piranyes psicòpates, orques venjatives. Són molts els grups animals que han sofert la humiliació d’escriptors i guionistes obsessionats en trobar protagonistes a les seves històries de catàstrofes. Però, sense dubte, els que es duen el premi són els pobres taurons. I això que només ocupa un sisè o novè lloc (segons el llistat que mirem) al llistat dels deu animals més perillosos.

De fet, hi ha tot un subgènere de cinema etiquetat com a “taurons”. En general, cap d’aquestes pel·lícules destaquen pel seus guions, ambientacions o grans actuacions, però el que sí que tenen totes i cadascuna d’elles és una falta de respecte absoluta a les realitats del món animal.
Perquè sí, hi ha casos d’atacs de taurons a humans, no ho negaré, però d’aquí a mostrar-los com els animals sanguinaris i manipuladors que ens venen hi ha tot un món. També solen mostrar els taurons com habitants de llocs més o menys exòtics quan la seva presència és vulgarment habitual en tots els mars del món (sí, també hi ha taurons a la Mediterrània, és clar que sí!).

Jo sento especial debilitat pels elasmobranquis en general i els taurons en particular. Em pareixen animals majestuosos, quasi mítics i suposo que em part aquesta debilitat és que sempre els pinten com “els dolents de la peli”. He intentat fer memòria sobre pel·lícules de taurons, a veure si en qualcuna apareixen com “els bons” però no se m’acudeix cap ni una. Fins i tot, en molts de documentals els mostren com a sanguinaris i no dubten en posar la música de John Williams de la mítica pel·lícula de Spielberg. Ah, i sense oblidar els taurons de “Buscando a Nemo” que intenten no ser “dolents” però no ho poden evitar (los peces son amigos, no comida).

Tot això m’ha vingut al cap perquè l’altre dia vaig veure una estona d’una (terrible) pel·lícula anomenada “Tiburones en Venecia”. La temptació de veure els meravellosos canals d’aquesta màgica ciutat va ser massa forta i hi vaig caure. Mare meva. Ni les millors imatges de la (probablement) ciutat més maca del món compensen sofrir una estona d’una peli així.
Pobres taurons. Lo que han d’aguantar!

La foto és d’una foto d’aquestes impressionants que circulen pel món i que, en cert mode, ha contribuït a pintar els taurons com a animals assassins, feta a la darrera conferència de l’Associació Europea d’Elasmobranquis, novembre passat.

[*] Que no dic que no existeixi, només que ara pareix que no existeix un mal pitjor al món, com ja vaig escriure per aquí.

"El escritor" de Roman Polanski

Al contrari que anar a concerts al Castell de Bellver, gaudir del cinema al Parc de la Mar amb vistes a la Catedral va ser pràctica meva més o menys habitual fa bastant d’anys. Per les circumstàncies que siguin, vaig abandonar aquest costum ja fa temps, de manera que les meves visites al Cinema a la Fresca que organitza l’Ajuntament de Ciutat han estat, durant els darrers anys, esporàdiques (per no dir pràcticament nul·les). Per tant, quan l’altre dia vaig tornar-hi (fet provocat pel meu esquinç, que m’ha allunyat de les places on ballar o assistir a concerts per pegar bots, durant més de la meitat del mes d’agost), ho vaig gaudir com si fos el primer dia.

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que segurament no aniria a veure al cinema, per pura peresa de “pensar” o de veure cinema de temes “seriosos”, però que, una vegada veig, me demano com punyetes la vaig passar per damunt. Perquè és una pel·lícula magnífica.

El meu adorat Ewan MacGregor és un negre literari (o escriptor fantasma, segons traducció literal del títol original en anglès) que rep l’encàrrec d’acabar la feina començada d’un altre negre, mort ofegat en els voltants d’una illa, on es refugia l’autor teòric de l’autobiografia que estava redactant, un ex primer ministre britànic (Pierce Brosnan). Per tal motiu, el protagonista viatja a aquesta illa (freda, plujosa, ventosa) i es posa mans a l’obra, envoltat de tota una sèrie de secundaris tan fabulosos com misteriosos i curiosos. El que en un principi pareixia un encàrrec fàcil (i extremadament ben pagat) es transforma en una història d’investigació i crims de guerra, tan interessant com perillosa (pel seu protagonista).

M’ha encantat tot d’aquesta pel·lícula: la història, els personatges, els actors, la fotografia, la música. Amb pelis com aquesta, no és difícil recuperar l’amor pel Cinema. Així, en majúscules.

De concert... amb Jorge Drexler

Gaudir d’un concert al Castell de Bellver, un vespre d’estiu és una de les experiències més recomanables que ens pot deparar un estiu.

Encara no me puc explicar com és que no hi havia anat mai allà a un concert. No serà per falta d’ofertes, perquè els concerts allà són, si no abundants, sí almenys freqüents.

Així que l’altre dia vaig gaudir, per primera vegada, d’un concert al Castell de Bellver. I vaig gaudir, per primera vegada, d’un concert de Jorge Drexler.

El concert, malgrat els problemes tècnics o precisament per aquests, va ser fantàstic. Només funcionava el micròfon del cantant i, una mica, del baix. Però ni guitarres elèctriques, ni teclats, ni ordinadors amb músiques enllaunades varen poder fer acte de presència. Ni se lis va enyorar. Els aplaudiments d’acompanyament varen haver de ser substituïts pel xisclar dels dits i els instrumentistes d’aire havien de fer un esforç per no sobresortir massa per damunt la resta de companys. Però, per damunt de tot, el major goig va ser veure a uns grans professionals fent un treball magnífic malgrat les dificultats amb unes cares de felicitats que eren de poema. Somriures i mirades còmplices entre els músics varen ser la tònica habitual del vespre i això, inevitablement, s’aferrà a un públic entregat i gaudidor.

Nota personal per l’estiu que ve: anar a més concerts al Castell de Bellver. Màgic, sense dubte.

Vivir consiste en...

“Vivir consiste en construir futuros recuerdos” (Ernesto Sábato, “El túnel”)

Celebrem aquest final d’agost amb un aforisme i l’entrada número 300!

En l'estiu

M’encanta arribar prest a la platja, amb poca gent i amb l’arena i l’aigua com acabades de posar per jo.

M’encanta nedar en aigües calmades, tranquil·lament, sense presa, sense esforç, sense objectiu.

M’encanta sentir la calor del sol torrant la meva pell.

M’encanta notar l’aigua freda de la mar després d’una estona al sol.

M’encanta escoltar els sons de les ones rompent a prop dels meus peus.

M’encanta el tacte de l’arena banyada, just a la vora, on s’enfonsen els peus feliçment.

M’encanta l’olor a crema protectora solar mesclat amb l’olor a saladina.

M’encanta veure peixets nedant als meus voltants.

M’encanta sentir l’embat bufant a l’hora justa, en la qual el sol ja crema quasi massa.

M’encanta mirar l’aigua transparent, turquesa, blava o verda.

M’encanta notar els cristalls de sal damunt la meva pell, quan l’aigua ja s’ha eixugat.

M’encanta trobar-me granets d’arena entre les pàgines dels meus llibres en tornar a casa.

M’encanta l’apatia de l’horabaixa a casa després d’haver passat el dia a la platja.

Estiu... no te’n vagis!

Avui, la banda sonora la posa Antònia Font amb "En s'estiu".

I la foto, la poso jo. Es Carbó, Mallorca. Un dia qualsevol. En l’estiu.

"The return" de Victoria Hislop

Vaig comprar aquest llibre a la meva llibreria favorita d’Heraklion (Creta), durant la meva darrera visita a l’illa, fa quasi tres mesos. El vaig comprar per varis motius. El primer, perquè ja havia llegit un altre llibre de la mateixa autora, “The island”, i em va encantar. El segon, perquè em feia il·lusió dur-me (una vegada més) un record en forma de llibre (i van tres) de l’illa que va ser el meu llar durant quatre mesos. I el tercer, perquè em feia curiositat com contaria una anglesa una part molt recent de la història espanyola. A més, no vaig poder evitar caure en l’obvietat més curiosa: llegir un llibre en anglès, comprat en una llibreria grega sobre història espanyola. És o no és surrealista?

“The return” té moltes coses en comú amb “The island”: en ambdues històries la protagonista és una jove anglesa, d’origen mediterrani (Grècia, Espanya), amb problemes sentimentals amb la seva parella, que viatja a la terra natal de la seva mare. Allà, una persona de major edat li conta la història d’una família més o menys relacionada amb la seva pròpia història. Aquí hi ha una diferència minúscula entre les dues històries: mentre que en “The island” la relació present-passat està clara des del principi, a “The return” aquesta relació no s’aclareix fins als darrers capítols (i ---alerta, spoiler!--- he de dir que és totalment esperada).

Una altra cosa en comú entre els dos llibres és l’important paper que juguen els conflictes bèl·lics en les dues històries, encara que amb petites diferències: la batalla de Creta en “The island” i la Guerra Civil en “The return”. Això sí, trob que a “The island” la Història és el transfons de la vida de la família protagonista, mentre que a “The return” és pràcticament la part principal del llibre, la que altera i canvia totalment les seves vides.

M’ha agradat molt aquest llibre, jo crec que tant com “The island”. A diferència d’aquell, en aquest no conec la majoria d’escenaris en el qual es desenvolupa la història (ben curiós, ja que estan a molt menys quilòmetres de distància que l’altre), però sí que coneixia també una mica la història. I, a l’igual que amb l’altre llibre, m’ha agradat molt conèixer més d’una història tan propera en el temps i en l’espai, però que de vegades pareix molt llunyana. Curiosament, poc abans d’acabar el llibre vaig veure un reportatge en el qual es mostraven imatges d’algunes de les escenes que també es relaten al llibre. Era ben estrany això de veure en imatges reals lo que en el llibre estava novel·litzat.

Això és una cosa que m’agrada molt d’aquestes novel·les amb transfons històric, que aprens moltes coses de la Història sense avorrir-te. Història no era precisament la meva assignatura favorita a l’escola, perquè no trobava sentit memoritzar noms i dates, però he descobert que m’encanta conèixer la Història a base de novel·les, perquè crec que lo important és veure com vivien aquells esdeveniments la població, la gent, com era el seu dia a dia en els moments que considerem “històrics”, com lis va fer canviar les seves vides, la seva rutina. I així és com m’agrada aprendre Història.